—Mira com entres i de qui et refies:
l'amplària de l'entrada no t'enganyi!—
I el guia a ell:—Per què així t'esvalotes?

Son caminar fatal no li impedeixis:
així s'ha disposat allà on pot fer-se
tot ço que es vol; i més ja no preguntis.

—Comencen ara a fer-se'm oïdores
les planyívoles veus; arribo ara
on els plors abundosos em colpeixen.

Arribí a un lloc de tota claror orfe,
que bruela com mar en la tempesta
quan combaten ses ones vents contraris.

L'infernal bufarut, que mai no es lassa,
de revolada els esperits s'emmena,
i, amb capgirells i cops, turment els dóna.

Quan a la gola d'aquest torb arriben,
allà els gemecs, i els clams, i els dolls de llàgrimes;
de la virtut divina allà reneguen.

Entenguí que a tal mena de tortura
els pecadors carnals es condemnava
que a l'apetit la llur raó sotmeten.

I, com als estornells duen les ales,
en temps de fred, a vols molt llargs i espessos,
així, aquell vent, els esperits malignes,

d'ací, d'allà, i avall i amunt, batzega:
no els aconhorta mai cap esperança
ni de trobar repòs ni més lleu càstig.

I, com llurs xiscles van llançant les grues
i fent llarga renglera fenen l'aire,
vaig veure així venir, exhalant queixes,

ombres portades per aquell temperi.
I jo —Mestre: ¿qui són aquestes ànimes—
diguí —que l'aire negre així castiga?

—La primera d'aquelles de qui noves
tu vols saber,—digué llavors mon guia—
emperadriu va ser de molts llenguatges.

Fou tan donada al vici de luxúria,
que decretà en ses lleis tot antull lícit,
per així privâ el blasme del seu viure.

És aquella Semíramis qui, escriuen,
succeí Ninus i va ser-ne esposa:
manà en la terra on ara el soldà regna.

L'altra és la que va occir-se enamorada,
infidel de Siqueu sent a les cendres.
Després ve Cleopatra luxuriosa.

Esguarda Helena, per qui tal revolea
de temps vingué; i esguarda el gran Aquil·les,
que per amor lluità cap als seus últims.

Mira Paris, Tristany... —I em mostrà encara,
amb el dit i pels noms, més de mil ombres
que amor havia tret de nostra vida.

Després d'oir ço que em contava, el mestre,
dels cavallers de l’antigô i les dames,
tant m'enterní que quasi defallia.

I comencí:—Plauria'm, o poeta!,
parlar amb aquests dos que plegats corren
i que semblen al vent tan lleugers ésser.

—I ell em digué:—Vigila quan arribin
més a prop nostre; i tu, llavors, els crides
per l’amor que els duu junts: veuràs com vénen.

—Tantost els portà el vent a vora nostre,
alcí la veu:—O ànimes en pena!
Veniu-nos a parlar, si Algú no ho priva!

—Com colometes, del desig cridades,
que, amb l'ala oberta i testa, al niu dolcíssim,
per l'aire, empeses del voler, fan via;

així del vol sortiren on és Didus,
i per l'aire maligne se'n vingueren:
tal de mon crit d'afecte fou la força.

—¡O bon ésser que, amb dolça gentilesa,
a visitar-nos véns pel negrós aire!
a nosaltres, que el món de sang tenyírem!

Si el Rei de l'univers fos amic nostre,
que et concedís la pau li pregaríem;
puix d'aquest cruel mal et compadeixes.

De ço que oir i que parlar vos plagui
vos parlarem i us oirem nosaltres
mentre que el vent, com ara, quiet estigui.

La terra on jo nasquí es troba asseguda
vora la mar, envers on el Po baixa
per reposar amb tots els que el segueixen.

Amor, que en noble cor pren de seguida,
féu rendî el meu a la gentil persona
que presa em fou, i, el com, em dol encara.

Amor, qui cap amat d'amar dispensa,
m'uní amb aquest amb passió tan forta,
que, com pots veure, encara ací m'hi lliga.

Ambdós amor dugué a una mort mateixa.
Caïna espera a qui ens llevà la vida.—
Per ells ens foren dites tals paraules.

Després d'oî aquells esperits en pena,
acotí el rostre, baix així tenint-lo
fins que em digué el poeta:—Què rumies?

—O trist!—comencí a dir en ma resposta.—
I quants desigs, i quants pensaments dolços
al trànsit dolorós a aquests portaren!

—Després em girí a ells, volent parlar-los,
i comencí:—Francesca, els teus martiris
em fan plorar de compassió i tristesa.

Però digues-me: al temps dels sospirs tendres,
¿en què, l'amor, i com, va concedir-vos
que els dubtosos desigs reconeguéssiu?...

—I a mi ella:—Dolor no hi ha més forta
que recordar-se dels bells temps feliços
en la desgràcia; i sap això el teu mestre.

Mes, si conèixer les arrels primeres
del nostre amor amb tant d'afany desitges,
faré com qui d'un cop explica i plora.

Llegint estàvem, per plaer, un dia,
de com a Lancelot amor lligava.
Érem ben sols i sense malfiança.

Nostres ulls més d'un cop féu trobadissos
la lectura, i el rostre va engroguir-se'ns;
mes fou un punt, tan sols, ço que ens féu caure.

En ésse’ on diu que el desitjat somriure
l'enamorat amant besà amb deliri,
aquest, que junt amb mi estarà per sempre,

tot tremolant besà la meva boca.
Fou Galeot el llibre i qui va escriure'l!
I ja més, aquell dia, no llegírem.—

Mentre l'un esperit això contava,
talment plorava l'altre, que, de pena,
se’m cobrí el cor com si em fugís la vida;
i com cau un cos mort llavors vaig caure.