Traducció de Francesc Parcerisas |
||
SOLDIERS BATHING |
|
The sea at evening moves across the sand.
Under a reddening sky I watch the freedom of a band
Of soldiers who belong to me. Stripped bare
For bathing in the sea, they shout and run in the warm air;
Their flesh, worn by the trade of war, revives
And in my mind towards the meaning of it strives.
All's pathos now. The body that was gross
Rank, ravenous, disgusting in the act or in repose,
All fever, filth and sweat, its bestial strength
And bestial decay, by pain and labour grows at length
Fragile and luminous. 'Poor bare forked animal,'
Conscious of his desires, and needs and flesh that rise and fall
Stands in the soft air, tasting after toil
The sweetness of his nakedness: letting the sea-waves coil
Their frothy tongues about his feet, forgets
His hatred of the war, its terrible pressure that begets
A machinery of death and slavery;
Each being a slave and making slaves of others: finds that he
Remembers his old freedom in a game,
Mocking himself, and comically mimics fear and shame.
He plays with death and animality.
And reading in the shadows of his pallid flesh, I see
The idea of Michelangelo's cartoon
Of soldiers battling, breaking off before they were half done
At some sortie of the enemy, an episode
Of the Pisan wars with Florence. I remember how he showed
Their muscular limbs that clamber from the water,
And heads that turn across the shoulder, eager for the slaughter,
Forgetful of their bodies that are bare,
And hot to buckle on and use the weapons lying there.
- And I think too of the theme another found
When, shadowing men's bodies on a sinister red ground,
Another Florentine, Pollaiuolo,
Painted a naked battle: warriors, straddled, hacked the foe,
Dug their bare toes into the ground and slew
The brother-naked man who lay between their feet and drew
His lips back from his teeth in a grimace.
They were Italians who knew war's sorrow and disgrace
And showed the tiling suspended, stripped: a theme
Born out of the experience of war's horrible extreme
Beneath a sky where even the air flows
With lacrimae Christi. For that nice, that bitterness, those blows,
That hatred of the slain, what could they lie
But indirectly or directly a commentary
On the Crucifixion? And th picture burns
With indignation and pity and despair by turns,
Because it is the obverse of the scene
Where Christ hangs murdered, stripped, upon the Cross. I mean,
That is the explanation of its rage.
And we too have our bitterness and pity that engage
Blood, spirit, in this war. But night begins,
Night of the mind: who nowadays is conscious of our sins?
Though every human deed concerns our blood,
And even we must know, what nobody has understood,
That some great love is over all we do,
And that is what has driven us to this fury, for so few
Can suffer all the terror of that love:
The terror of that love has set us spinning in this groove
Greased with our blood.
These dry themselves and dress,
Combing their hair, and lose the fear and shame of nakedness.
Because to love is frightening we prefer
The freedom of our crimes. Yet, as I drink the dusky air,
I feel a strange delight that fills me full,
Strange gratitude as if evil itself were beautiful,
And kiss the wound in thought, while in the west
I watch a streak of red that might have issued from Christ's breast.
Under a reddening sky I watch the freedom of a band
Of soldiers who belong to me. Stripped bare
For bathing in the sea, they shout and run in the warm air;
Their flesh, worn by the trade of war, revives
And in my mind towards the meaning of it strives.
All's pathos now. The body that was gross
Rank, ravenous, disgusting in the act or in repose,
All fever, filth and sweat, its bestial strength
And bestial decay, by pain and labour grows at length
Fragile and luminous. 'Poor bare forked animal,'
Conscious of his desires, and needs and flesh that rise and fall
Stands in the soft air, tasting after toil
The sweetness of his nakedness: letting the sea-waves coil
Their frothy tongues about his feet, forgets
His hatred of the war, its terrible pressure that begets
A machinery of death and slavery;
Each being a slave and making slaves of others: finds that he
Remembers his old freedom in a game,
Mocking himself, and comically mimics fear and shame.
He plays with death and animality.
And reading in the shadows of his pallid flesh, I see
The idea of Michelangelo's cartoon
Of soldiers battling, breaking off before they were half done
At some sortie of the enemy, an episode
Of the Pisan wars with Florence. I remember how he showed
Their muscular limbs that clamber from the water,
And heads that turn across the shoulder, eager for the slaughter,
Forgetful of their bodies that are bare,
And hot to buckle on and use the weapons lying there.
- And I think too of the theme another found
When, shadowing men's bodies on a sinister red ground,
Another Florentine, Pollaiuolo,
Painted a naked battle: warriors, straddled, hacked the foe,
Dug their bare toes into the ground and slew
The brother-naked man who lay between their feet and drew
His lips back from his teeth in a grimace.
They were Italians who knew war's sorrow and disgrace
And showed the tiling suspended, stripped: a theme
Born out of the experience of war's horrible extreme
Beneath a sky where even the air flows
With lacrimae Christi. For that nice, that bitterness, those blows,
That hatred of the slain, what could they lie
But indirectly or directly a commentary
On the Crucifixion? And th picture burns
With indignation and pity and despair by turns,
Because it is the obverse of the scene
Where Christ hangs murdered, stripped, upon the Cross. I mean,
That is the explanation of its rage.
And we too have our bitterness and pity that engage
Blood, spirit, in this war. But night begins,
Night of the mind: who nowadays is conscious of our sins?
Though every human deed concerns our blood,
And even we must know, what nobody has understood,
That some great love is over all we do,
And that is what has driven us to this fury, for so few
Can suffer all the terror of that love:
The terror of that love has set us spinning in this groove
Greased with our blood.
These dry themselves and dress,
Combing their hair, and lose the fear and shame of nakedness.
Because to love is frightening we prefer
The freedom of our crimes. Yet, as I drink the dusky air,
I feel a strange delight that fills me full,
Strange gratitude as if evil itself were beautiful,
And kiss the wound in thought, while in the west
I watch a streak of red that might have issued from Christ's breast.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
SOLDATS QUE ES BANYEN |
|
El mar capvespral avança damunt la sorra.
Sota el cel envermellit contemplo la llibertat d'un grapat
de soldats que em pertanyen. S'han despullat
per banyar-se al mar, criden i corren en l'aire càlid;
llur carn desgastada pel comerç de la guerra revifa
i la meva ment busca de trobar-hi el sentit.
Ara tot és pathos. El cos que era groller,
fètid, afamegat, repugnant en l'acció o en repòs,
tot ell febre, brutícia, suor, amb força animal
i animal putrefacció, amb el dolor i l'esforç esdevé per fi
fràgil i lluminós. «Pobre animal de dues potes, descalç»,
conscient dels seus desigs i necessitats i de la carn que s'alça i cau,
s'atura en l'aire suau delitant-se, després de tant maldar,
en la dolçor de la seva nuesa: deixa que les onades
se li entortolliguin als peus amb llengües escumoses,
oblida l'odi de la guerra, la pressió terrible que engendra
una maquinària d'esclavitud i de mort,
esclaus tots nosaltres que fem esclaus als altres:
descobreix com recorda la seva antiga llibertat en un joc
que es burla d'ell mateix, i amb humor estrafà por i vergonya.
Juga amb la mort i l'animalitat;
i llegint les ombres de la seva pàl·lida carn, veig
la idea del cartó de Miquel Àngel
amb soldats que es banyen, que es dispersen encara a mig bany
per alguna incursió de l'enemic, un episodi
de les guerres de Pisa amb Florència. Recordo que mostrava
els seus membres musculats que s'enfilen fora de l'aigua
i els caps que miren per damunt l'espatlla, amb desig de matar,
oblidadissos dels seus cossos despullats,
i delerosos per cenyir-se les armes que han deixat a terra.
I també penso en el tema que un altre va trobar
quan, en dibuixar les ombres dels cossos dels homes
damunt un sinistre terra vermell, un altre florentí, Pollaiuolo,
pintà una batalla d'homes despullats: guerrers eixancarrats
que ataquen l'enemic, amb els dits dels peus enfonsats a terra
per degollar un germà igual, despullat i agemolit entre els seus peus
amb una ganyota als llavis que fa que se li vegin les dents.
Eren italians que coneixien l'aflicció i la tragèdia de la guerra
i la mostraven aturada, despullada de tot: un tema
nascut de l'experiència de l'extremitud horrible de la guerra
sota un cel on fins i tot l'aire circula
amb lacrimae Christi. Perquè aquesta ràbia, aquesta amargor,
aquests cops, aquest odi en la matança ¿què poden ser
com no sigui un comentari directe o indirecte
sobre la crucifixió? I el quadre crema
amb indignació i pietat i desesperació successives,
perquè és el contrari de l'escena
en què Jesús penja assassinat, despullat, damunt la creu.
Vull dir que aquesta és l'explicació de tanta ràbia.
I nosaltres també tenim la nostra amargor i pietat que comprometen
sang i esperit en aquesta guerra. Però cau la nit,
la nit de la ment: ¿qui és, avui, conscient dels nostres pecats?
Tot i que qualsevol fet humà ha d'afectar la nostra sang,
i fins i tot hem d'entendre el que ningú no ha entès,
que existeix un amor molt gran per damunt tot allò que fem,
i que això és el que ens ha dut a aquesta fúria, perquè molt pocs
són capaços de sofrir tot el terror d'aquest amor:
el terror d'aquest amor ens ha empès a giravoltar en aquest cercle
greixat amb la nostra sang.
Aquests s'eixuguen i es vesteixen,
es pentinen, obliden la por i la vergonya de la nuesa.
Perquè espanta estimar preferim
la llibertat dels nostres crims. I tanmateix, mentre bec l'aire capvespral,
sento un goig estrany que m'omple tot,
una estranya gratitud, com si el mal mateix fos bell,
i beso la ferida mentalment, mentre a ponent
contemplo una ratlla vermella que podria haver sortit del pit de Crist.
Sota el cel envermellit contemplo la llibertat d'un grapat
de soldats que em pertanyen. S'han despullat
per banyar-se al mar, criden i corren en l'aire càlid;
llur carn desgastada pel comerç de la guerra revifa
i la meva ment busca de trobar-hi el sentit.
Ara tot és pathos. El cos que era groller,
fètid, afamegat, repugnant en l'acció o en repòs,
tot ell febre, brutícia, suor, amb força animal
i animal putrefacció, amb el dolor i l'esforç esdevé per fi
fràgil i lluminós. «Pobre animal de dues potes, descalç»,
conscient dels seus desigs i necessitats i de la carn que s'alça i cau,
s'atura en l'aire suau delitant-se, després de tant maldar,
en la dolçor de la seva nuesa: deixa que les onades
se li entortolliguin als peus amb llengües escumoses,
oblida l'odi de la guerra, la pressió terrible que engendra
una maquinària d'esclavitud i de mort,
esclaus tots nosaltres que fem esclaus als altres:
descobreix com recorda la seva antiga llibertat en un joc
que es burla d'ell mateix, i amb humor estrafà por i vergonya.
Juga amb la mort i l'animalitat;
i llegint les ombres de la seva pàl·lida carn, veig
la idea del cartó de Miquel Àngel
amb soldats que es banyen, que es dispersen encara a mig bany
per alguna incursió de l'enemic, un episodi
de les guerres de Pisa amb Florència. Recordo que mostrava
els seus membres musculats que s'enfilen fora de l'aigua
i els caps que miren per damunt l'espatlla, amb desig de matar,
oblidadissos dels seus cossos despullats,
i delerosos per cenyir-se les armes que han deixat a terra.
I també penso en el tema que un altre va trobar
quan, en dibuixar les ombres dels cossos dels homes
damunt un sinistre terra vermell, un altre florentí, Pollaiuolo,
pintà una batalla d'homes despullats: guerrers eixancarrats
que ataquen l'enemic, amb els dits dels peus enfonsats a terra
per degollar un germà igual, despullat i agemolit entre els seus peus
amb una ganyota als llavis que fa que se li vegin les dents.
Eren italians que coneixien l'aflicció i la tragèdia de la guerra
i la mostraven aturada, despullada de tot: un tema
nascut de l'experiència de l'extremitud horrible de la guerra
sota un cel on fins i tot l'aire circula
amb lacrimae Christi. Perquè aquesta ràbia, aquesta amargor,
aquests cops, aquest odi en la matança ¿què poden ser
com no sigui un comentari directe o indirecte
sobre la crucifixió? I el quadre crema
amb indignació i pietat i desesperació successives,
perquè és el contrari de l'escena
en què Jesús penja assassinat, despullat, damunt la creu.
Vull dir que aquesta és l'explicació de tanta ràbia.
I nosaltres també tenim la nostra amargor i pietat que comprometen
sang i esperit en aquesta guerra. Però cau la nit,
la nit de la ment: ¿qui és, avui, conscient dels nostres pecats?
Tot i que qualsevol fet humà ha d'afectar la nostra sang,
i fins i tot hem d'entendre el que ningú no ha entès,
que existeix un amor molt gran per damunt tot allò que fem,
i que això és el que ens ha dut a aquesta fúria, perquè molt pocs
són capaços de sofrir tot el terror d'aquest amor:
el terror d'aquest amor ens ha empès a giravoltar en aquest cercle
greixat amb la nostra sang.
Aquests s'eixuguen i es vesteixen,
es pentinen, obliden la por i la vergonya de la nuesa.
Perquè espanta estimar preferim
la llibertat dels nostres crims. I tanmateix, mentre bec l'aire capvespral,
sento un goig estrany que m'omple tot,
una estranya gratitud, com si el mal mateix fos bell,
i beso la ferida mentalment, mentre a ponent
contemplo una ratlla vermella que podria haver sortit del pit de Crist.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
La batalla de Cascina (grup central), c. 1542 Aristòtil de Sangallo Holkham Hall, Norfolk |
||
Còpia del cartó perdut del projecte de fresc del mateix nom de Miquel Àngel |
||
Soldats nus en combat, gravat, c. 1470-1475 Antonio del Pollaiuolo Musée du Louvre, París |
||
§ Polsi les imatges per a ampliar-les |
||
(Or) F. T. PRINCE, Collected Poems, Nova York: The Sheep Meadow Press, 1979. |
||
Nascut l'any 1912 a Kimberley (Província del Cap, Sud-àfrica), Frank Templeton Prince va estudiar al Balliol College de la universitat d'Oxford i a la universitat de Princeton. Durant la Segona Guerra Mundial va formar part del servei d'intel·ligència de l'exèrcit britànic. Des de 1946 ha estat professor de literatura a diverses universitats i s'ha dedicat a la investigació sobre la literatura renaixentista italiana i anglesa, en particular Shakespeare i Milton, dels quals ha editat vàries obres. Els seus estudis inclouen The Italian Element in Milton's Verse (1953), In Defence of English (1959) i Shakespeare: The Poems (1963). Autor de vuit llibres de poesia, entre els quals es compten Memoirs in Oxford (1970), Drypoints of the Hasidism (1975) i Afterword on Rupert Brooke (1976), la seva obra no fou reconeguda per la crítica fins l'any 1979 amb la publicació del recull Collected Poems. (S) |
||
Giorgio VASARI, Lives of the Artists, selections (translation not identified, probably from the 19th century). The life of Michelangelo gives an account on the destruction of the preparatory cartoons for the Battaglia de Cascina fresco. Internet Medieval Sourcebook Site. |
||
