La Divina Comèdia, Cant V, Dant Alighieri -- Traducció d'Andreu Febrer

          Pel primer cercle axí devallé
baix al segon, qui menor loch tenia
e de tant plus dolor e més gay té.
          Estech Minòs, q· horiblament fremia,
examinant les colpes en la entrada;
jutga e mana segons que s'i senyia.
          Jo dich aprés que l'ànima malvada
li ve denant, comta sa greu offassa;
e·ll jutgador de tota greu arada
          guarda qual loch d'infern la ha conquesa;
e ciny-çe entorn la coha tantes voltes
quans graus él voll en infern sia mesa.
          Enpertostemps n'estan denant ell moltes;
van una aprés d'altra al juý del mal,
dién e oén, e pux són jus revoltes.
          «O tu qui véns al dolorós hostal»,
cridà Minos a mi dret reguardant,
lexant l'acte de tant oficiall,
          «guarde com vas e de qui fies tant,
que no t'engan l'amplesa de l'entrar.»
E lo meu duch dix-li: «Què vas cridant?
          No m'empatxes lo seu fadal anar,
qu· axí ·s vol lla on és tot lo poder
de quant se vol. No·t cal pus demanar.»
          Lors començen devant mi a parer
de gran dollor los cants; e són vengut
là hon molts plants me fan l'oyr perder.
          Jo fuy en loch de tota claradat mut,
qui mugia co·l mar fa per tempesta,
si de contraris vens és combatut.
          L'aura infernal, fort, qui may no s'arresta,
los spirits mena ab tan gran rapina
que remenant e firent los molesta.
          Quant se ·justen denant la gran ruïna,
lla són los plants, los crits, l'odulament;
blastóman là tots la virtut divina.
          Jo entessí qu· en aquest greu turment
eren fdapnats los peccadors carnals,
qui la rahó sotsmeten al talent.
          E tot axí com al temps yvernalls
van stornels en arda gran e plena,
porta cell vent tots los spirits malls
          deçà dellà, e sus e jus los mena;
e sperança no·l recomforta may
ne de repòs ne de aver menor pena.
          Com les grues van cantar lur lay,
fayent de si en l'àyer longua tira,
axí viu jo venir, trahents fort guay,
          ombres ixents de la damnada fira;
per què diguí: «Mestre, ¿qui és aquella
gent que l'ayre scur tant fort martira?»
          «La primera d'aquells de qui novella
tu vols saber», dix ell, «fo la regina
emoperadriu de Babil·lònia vella.
          A vici de lutxúria fou ·nclina,
tant que libit féu lícit en sa lig,
per scusar lo crim de si, mesquina.
          Ella és Semiramis, de qui hom lig
que suchseý a Nino, e fon sa sposa,
e tench la terra que los Soldan corig.
          L'altra és cella qui s'ausís amorosa,
e perjurà les cendres de Sicheu;
l'altre és Cleopatra luxuriosa.»
          Elena viu per qui tant e ten greu
mal se levà; e Axil·les lo fort,
qui a la fi ab amor combat féu.
          Paris, Tristany e d'altres mill m'acort,
que·m demostrà e·n nomenà, a dit,
qui per amors deçà foren tuyt mort.
          Pus qu·eu aguí al meu mestra hoït
nomnar tantes dones e cavallers,
de pietat fuy quax tot smerrit.
          E comencé: «Poeta, volentés
volgre parlar a aquells dos qu· ensemps van,
e paren bé al vent ésser leugers».
          El mestra dix: «Spera quant seran
pus prop de nós; e tu lavors los pregua
per cella amor qui·lls mena, e vendran».
          E axí tost co·l vent a nós los plegua,
moguí la veu: «O ànimes afenades,
venits a nós parlar, si altri no·u nega».
        May colomas ab lurs alas alsades
vengren pus tost a la dolçor del niu
per l'àer volant, ab gran desig portades,
        com féran cells, ixents de lla on viu.
Dido, vinents a nós per l'àer maligna:
axí fort fo cell crit eficatiu.
        «O animal graciós e benigne,
qui per l'àer escur vas visitant
nós qui lexam al món de sanc gran signa,
        si·ns fos amic lo rey sobretonant,
soplicarem ell de la tua pau,
pus del pervers nostre mal te planys tant.
        De ço que hoir e que parlar te plau,
nós oïrem e parlarem a tu,
mentre que·l vent malvat un poch decau.
        La terra on nasch lo meu cors qui ara és bru,
seu sus la mar o·l riu del Po dexén,
fer pau ab cells qui seguen de u en u.
        Amor, qu· al cor gentil ten tost se pren,
pres aquest fort de la bella persona
qui tolta ·m fo; e·l modo enquer m'offèn.
        Amor, qui a null amant amar perdona,
me pres de aquest complaure axí fort,
qu· axí com veus, enquer no m'abandona.
        Amor portà nós dos a una mort.
Cahina actén qui de vida ·ns sospès.»
Paraules tals d'ells me dix: bé m'acort.
        Quant jo entís cells qu· an Déu ten ofers,
baxé los vulls, e tant los tenguí bas,
fins que·l poeta me dix què pensés.
        E jo respús, e comensé: «Ay, las!
Quant dolç pensar, quant desir amorós
menà aquests a tant dolorós pas!»
        Puys me giré parlar a ells amdós,
e començé: «Francescha, ells teus martirs
plorar me fan, e trist e piadós.
        Mas di'm: ¿al temps dels teus dolzos sospirs,
per què ne com atorguist lla amor,
on conaguist tan dubtosos desirs?»
        Dix ella: «·L món no ha major dolor
que recordar del temps de bananança
entre·ls masquins; e sab-ho el teu doctor.
        Mas si a saber la vera comensança
de nostra amor tu as ten gran voler,
faré com cell qui diu sa malanansa.
        Nós dos ligent un jorn, per gran pler,
de Lançolot, com amor l'entreprès,
éram tots sols, sens sospita aver.
        Per moltes véus lo nostr· ull se sospès,
e cell llegir descolorí lo vis;
mas un sol punt fo cells qui·ns sobreprès.
        Quant nós legim aquell amorós ris
ésser bessat de son leal amant,
aquest, qui may de mi no fos divís,
        la boca me bessà tot tremolant.
Galeot fo lo libre e qui l'escrís.
E aquell jorn no·n legim plus avant.»
        Mentre que l'un spirit açò dis,
l'altre plorà, tant que de pietat
jo·m smortí, axí com si morís.
E cayguí mort, com si fos trespessat.