Traducció de Josep M. de Sagarra |
||
CERCLE SEGON: LUXURIOSOS
Minos. Pecadors carnals. Francesca de Rímini.
Del primer cercle, vaig baixar el pendent
cap al segon, que per l'espai no el guanya,
però el guanya pel plor i pel sofriment.
Minos, que, esborronant, les dents reganya,
a la porta examina els arribats;
mana i judica d'una llei estranya.
Vull dir que quan els esperits mal nats
se'l troben, es confessen de seguida,
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
veu quin lloc de l'Infern els ve a la mida,
i es cargola la cua pels ronyons
tantes voltes com graus la pena crida.
Sempre al davant en té gernacions,
que d'un a un caminen al judici,
parlen, i escolten, i se'n van a fons.
«Oh, tu que véns al dolorós hospici»,
digué Minos en veure'm, i deixant
la dura feina del seu alt ofici,
«no t'enganyessis amb la porta gran!
Guaita com entres i de qui et refies!»
I el guia a ell: «¿Què vas baladrejant?
Son caminar fatal no impediries,
que així s'ha disposat allí on es pot
allò que es vol. I tu, prou valenties!»
I ara comença, espès el bromerot
de planyívoles veus, i ara m'ofega
i m'encongeix el múltiple sanglot.
I sóc a un lloc que a la foscor es doblega
i té un mugir de mar tempestejat
quan els contraris vents hi porten brega.
L'infernal bufarut, mai encalmat,
els esperits s'enduu de revolada,
i a capgirells i empentes els abat.
I ells, en el fort d'aquesta torbonada,
es revolten amb llàgrima i lament,
i amb la blasfèmia més agosarada.
I vaig comprendre jo que a tal turment
es condemnava els pecadors carnals
que perden pel desig l'enteniment.
I com els estornells, quan volen alts
pel temps de fred, van a ramada plena,
així aquell vent dels hostes infernals
d'allà, d'ací, i amunt i avall emmena;
cap esperança no els conforta mai
ni de repòs ni de menys dura pena.
I com les grues van cantant llur lai,
dibuixant en el cel llarga filera,
així vaig veure, en un planyívol ai,
ombres portades per la torbonera.
I dic: «Mestre, ¿qui són aquesta gent
que senten l'aura negra tan severa?»
«La primera de qui caldrà fer esment
per ser qui és» va dir-me, «fou un dia
emperadriu de molt comandament.
Tal vici de luxúria l'encenia,
que dictà lleis fent lícit fornicar,
per desfer-se del blasme que l'omplia.
A Ninus succeí i s'hi maridà;
Semíramis es diu, i fou senyora
en les terres que avui són del Soldà.
L'altra és la qui es donà mort colpidora,
trencant la fe a les cendres de Siqueu.
Després ve Cleopatra embruixadora.
I Helena que a les lluites donà peu;
i guaita Aquil.les gran, que amb la ferida
amorosa al combat alçà la veu.
I Paris, i Tristany!» I mil en crida
pel nom i senyalant-los amb el dit,
qu l'amor apartà de nostra vida.
Després que jo del mestre havia oït
els noms de l'antigor de més ufana,
m'entrà un defalliment al fons del pit.
«Poeta», jo vaig dir, «de bona gana,
parlaria a aquells dos que tan lleugers
semblen volar dins la negror malsana».
I ell em respon: «Quan se'ns acostin més,
pel seu amor tu crida'ls amb veu viva,
i ja veuràs que els precs no són balders».
I al punt que els porta la ventada esquiva
cap a nosaltres, jo que dic: «Veniu
a conversar, si El d'allà dalt no ho priva».
I com quan els coloms tornen al niu
atiats per la tèbia primavera,
amb l'ala ferma i el volar festiu,
així de la ramada on Dido era,
la parella sortí, i vingué corrent;
tant els fou ma paraula falaguera.
«Oh tu, benèvol i gentil vivent,
que visites en tèrboles contrades
els qui férem la terra sangonent,
si el Rei de tot ens des bones mirades,
li pregaríem per la teva pau,
ja que de nostra pena t'apiades.
Si és que amb nosaltres la conversa et plau,
la nostra boca no ha de ser-te muda,
ara que el vent endiablat decau.
La terra on jo vaig néixer és asseguda
allí on el Po, amb els seus, se les emprèn
a dilatar-se dins la mar moguda.
Amor, que en cor gentil com flama pren,
inflamà aquest de l'escaient persona
que em fou robat; i el cor encar m'ofèn.
Amor, que a cap amat d'amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m'abandona.
Amor va conduir-nos a una mort;
al qui la féu, ja li amaneix sofrences
Caïna.» Així la veu arribà a port.
I en escoltar els dolors i les ofenses,
jo tristament vaig acotar la faç,
fins que el poeta em preguntà: «¿Què penses?»
I per respost jo li dic: «Ai las!
Quants dolços pensaments de tota mena
conduïren els dos a aquest mal pas!»
Després girant-me a l'esperit en pena
jo vaig dir-li: «Francesca, els teus turments
em fan llagrimejar a llàgrima plena!
Mes, digue'm, ¿com sospirs i llanguiments
us malmenaren en camí d'amor
fins arribar a dubtosos sentiments?»
I ella em respon: «No hi ha més greu dolor
que recordar-se del bon temsp en l'hora
miserable! I ho sap el teu doctor!
Però si vols seguir ben d'a la vora
la nostra passió fins a l'arrel,
jo faré com aquell que parla i plora.
Un jorn llegíem com l'encesa mel
del dolç desig en Lancelot prenia;
estàvem sols i sense cap recel.
Més d'un cop, la lectura ens empenyia
a contemplar-nos en els ulls la cara;
i arribà el punt del llibre que ens perdia.
En ésser on diu que la rialla clara
es va fondre amb els llavis de l'amant
aquest, que ja de mi ningú separa,
la boca em va besar tot tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure!
Aquell jorn el llegir no anà endavant.»
Mentre parlava l'un, l'altre d'un lliure
plorar calent em fiblonava el cor,
tant, que em semblà com si em manqués el viure;
i vaig caure com cau el cos d'un mort.
cap al segon, que per l'espai no el guanya,
però el guanya pel plor i pel sofriment.
Minos, que, esborronant, les dents reganya,
a la porta examina els arribats;
mana i judica d'una llei estranya.
Vull dir que quan els esperits mal nats
se'l troben, es confessen de seguida,
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
veu quin lloc de l'Infern els ve a la mida,
i es cargola la cua pels ronyons
tantes voltes com graus la pena crida.
Sempre al davant en té gernacions,
que d'un a un caminen al judici,
parlen, i escolten, i se'n van a fons.
«Oh, tu que véns al dolorós hospici»,
digué Minos en veure'm, i deixant
la dura feina del seu alt ofici,
«no t'enganyessis amb la porta gran!
Guaita com entres i de qui et refies!»
I el guia a ell: «¿Què vas baladrejant?
Son caminar fatal no impediries,
que així s'ha disposat allí on es pot
allò que es vol. I tu, prou valenties!»
I ara comença, espès el bromerot
de planyívoles veus, i ara m'ofega
i m'encongeix el múltiple sanglot.
I sóc a un lloc que a la foscor es doblega
i té un mugir de mar tempestejat
quan els contraris vents hi porten brega.
L'infernal bufarut, mai encalmat,
els esperits s'enduu de revolada,
i a capgirells i empentes els abat.
I ells, en el fort d'aquesta torbonada,
es revolten amb llàgrima i lament,
i amb la blasfèmia més agosarada.
I vaig comprendre jo que a tal turment
es condemnava els pecadors carnals
que perden pel desig l'enteniment.
I com els estornells, quan volen alts
pel temps de fred, van a ramada plena,
així aquell vent dels hostes infernals
d'allà, d'ací, i amunt i avall emmena;
cap esperança no els conforta mai
ni de repòs ni de menys dura pena.
I com les grues van cantant llur lai,
dibuixant en el cel llarga filera,
així vaig veure, en un planyívol ai,
ombres portades per la torbonera.
I dic: «Mestre, ¿qui són aquesta gent
que senten l'aura negra tan severa?»
«La primera de qui caldrà fer esment
per ser qui és» va dir-me, «fou un dia
emperadriu de molt comandament.
Tal vici de luxúria l'encenia,
que dictà lleis fent lícit fornicar,
per desfer-se del blasme que l'omplia.
A Ninus succeí i s'hi maridà;
Semíramis es diu, i fou senyora
en les terres que avui són del Soldà.
L'altra és la qui es donà mort colpidora,
trencant la fe a les cendres de Siqueu.
Després ve Cleopatra embruixadora.
I Helena que a les lluites donà peu;
i guaita Aquil.les gran, que amb la ferida
amorosa al combat alçà la veu.
I Paris, i Tristany!» I mil en crida
pel nom i senyalant-los amb el dit,
qu l'amor apartà de nostra vida.
Després que jo del mestre havia oït
els noms de l'antigor de més ufana,
m'entrà un defalliment al fons del pit.
«Poeta», jo vaig dir, «de bona gana,
parlaria a aquells dos que tan lleugers
semblen volar dins la negror malsana».
I ell em respon: «Quan se'ns acostin més,
pel seu amor tu crida'ls amb veu viva,
i ja veuràs que els precs no són balders».
I al punt que els porta la ventada esquiva
cap a nosaltres, jo que dic: «Veniu
a conversar, si El d'allà dalt no ho priva».
I com quan els coloms tornen al niu
atiats per la tèbia primavera,
amb l'ala ferma i el volar festiu,
així de la ramada on Dido era,
la parella sortí, i vingué corrent;
tant els fou ma paraula falaguera.
«Oh tu, benèvol i gentil vivent,
que visites en tèrboles contrades
els qui férem la terra sangonent,
si el Rei de tot ens des bones mirades,
li pregaríem per la teva pau,
ja que de nostra pena t'apiades.
Si és que amb nosaltres la conversa et plau,
la nostra boca no ha de ser-te muda,
ara que el vent endiablat decau.
La terra on jo vaig néixer és asseguda
allí on el Po, amb els seus, se les emprèn
a dilatar-se dins la mar moguda.
Amor, que en cor gentil com flama pren,
inflamà aquest de l'escaient persona
que em fou robat; i el cor encar m'ofèn.
Amor, que a cap amat d'amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m'abandona.
Amor va conduir-nos a una mort;
al qui la féu, ja li amaneix sofrences
Caïna.» Així la veu arribà a port.
I en escoltar els dolors i les ofenses,
jo tristament vaig acotar la faç,
fins que el poeta em preguntà: «¿Què penses?»
I per respost jo li dic: «Ai las!
Quants dolços pensaments de tota mena
conduïren els dos a aquest mal pas!»
Després girant-me a l'esperit en pena
jo vaig dir-li: «Francesca, els teus turments
em fan llagrimejar a llàgrima plena!
Mes, digue'm, ¿com sospirs i llanguiments
us malmenaren en camí d'amor
fins arribar a dubtosos sentiments?»
I ella em respon: «No hi ha més greu dolor
que recordar-se del bon temsp en l'hora
miserable! I ho sap el teu doctor!
Però si vols seguir ben d'a la vora
la nostra passió fins a l'arrel,
jo faré com aquell que parla i plora.
Un jorn llegíem com l'encesa mel
del dolç desig en Lancelot prenia;
estàvem sols i sense cap recel.
Més d'un cop, la lectura ens empenyia
a contemplar-nos en els ulls la cara;
i arribà el punt del llibre que ens perdia.
En ésser on diu que la rialla clara
es va fondre amb els llavis de l'amant
aquest, que ja de mi ningú separa,
la boca em va besar tot tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure!
Aquell jorn el llegir no anà endavant.»
Mentre parlava l'un, l'altre d'un lliure
plorar calent em fiblonava el cor,
tant, que em semblà com si em manqués el viure;
i vaig caure com cau el cos d'un mort.
3
6
9
12
15
18
21
24
27
30
33
36
39
42
45
48
51
54
57
60
63
66
69
72
75
78
81
84
87
90
93
96
99
102
105
108
111
114
117
120
123
126
129
132
135
138
141
(Tr) Dant ALIGHIERI, La Divina Comèdia, traducció de Josep M. de Sagarra, Barcelona: Editorial Alpha, 1950. |
||
