Traducció de Joan F. Mira |
||
CANT V
La visita al cercle dels luxuriosos i dels condemnats per excés de passió, té en realitat dues parts del tot diferents, en densitat narrativa i en qualitat poètica. En la primera, apareix l'estranya figura de Minos, el jutge infernal tret de la mitologia clàssica, que decideix a quin nivell han de baixar els condemnats. I a continuació, la ventada incessant que arrossega els esperits en un vol caòtic com en una tempesta eterna i tenebrosa. Ací, començant la llarga llista dels condemnats il·lustres en la història, o coneguts de Dante, apareixen Semíramis, Dido, Helena, Cleopatra, Aquil·les, Paris i Tristany, tots culpables de luxúria o de passions excessives. La segona part del cant està dedicada íntegrament als amors de Francesca i Paolo de Rímini, contats per boca de la mateixa dissortada protagonista. Deixant de banda les alades i magnífiques al·lusions als ocells -estornells, grues, coloms- i la qualitat estètica dels versos, es tracta segurament de la primera gran història d'amor original de la literatura europea: una història contemporània del mateix Dante, i elevada gairebé a la categoria d'arquetip. En menys de cinquanta versos, amb uns elements narratius mínims, Dante aconsegueix transmetre una profunditat psicològica, un dramatisme, i una delicadesa en l'escena central de l'enamorament, difícilment superables. Però els amants, a pesar de ser víctimes de l'amor, són igualment culpables: el seu tràgic destí és també girar eternament en el terbolí dels condemnats.
La visita al cercle dels luxuriosos i dels condemnats per excés de passió, té en realitat dues parts del tot diferents, en densitat narrativa i en qualitat poètica. En la primera, apareix l'estranya figura de Minos, el jutge infernal tret de la mitologia clàssica, que decideix a quin nivell han de baixar els condemnats. I a continuació, la ventada incessant que arrossega els esperits en un vol caòtic com en una tempesta eterna i tenebrosa. Ací, començant la llarga llista dels condemnats il·lustres en la història, o coneguts de Dante, apareixen Semíramis, Dido, Helena, Cleopatra, Aquil·les, Paris i Tristany, tots culpables de luxúria o de passions excessives. La segona part del cant està dedicada íntegrament als amors de Francesca i Paolo de Rímini, contats per boca de la mateixa dissortada protagonista. Deixant de banda les alades i magnífiques al·lusions als ocells -estornells, grues, coloms- i la qualitat estètica dels versos, es tracta segurament de la primera gran història d'amor original de la literatura europea: una història contemporània del mateix Dante, i elevada gairebé a la categoria d'arquetip. En menys de cinquanta versos, amb uns elements narratius mínims, Dante aconsegueix transmetre una profunditat psicològica, un dramatisme, i una delicadesa en l'escena central de l'enamorament, difícilment superables. Però els amants, a pesar de ser víctimes de l'amor, són igualment culpables: el seu tràgic destí és també girar eternament en el terbolí dels condemnats.
Vaig descendir així del primer cercle
al segon, que conté menor espai
pero major dolor, turments i planys.
Allà hi ha Minos l'horrible, que gruny,
i examina les culpes a l'entrada,
jutja i disposa segons com s'enrotlla.
Vull dir que, quan l'esperit mal nascut
es troba al seu davant, tot ho confessa;
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
mira quin lloc de l'infern li pertoca,
i s'enrotlla la cua tantes voltes
com el nombre de graus que cal baixar.
Sempre n'hi ha molts que esperen davant d'ell,
i un darrere de l'altre són jutjats:
parlen, escolten, i cauen avall.
«Tu que véns a l'hospici de dolor»,
em digué a mi Minos quan em veié,
abandonant un moment el seu càrrec,
«mira com entres, i de qui et refies:
que l'amplària del portal no t'enganye!»
I el meu guia li diu: «Tu per què crides?
Ha de passar fatalment, no t'hi poses,
perquè així ho volen a dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més.»
Ara sí que comencen a sentir-se
les notes doloroses; ja sóc dins
i, tot d'una, em colpeix un gran plor.
Vaig entrar en un lloc que és mut de llum,
i que mugeix com la mar en tempesta
quan és batuda per vents oposats.
La ventada infernal, que mai descansa,
arrossega amb violencia els esperits,
gira, colpeja, i no deixa parar.
Quan arriben, portats pel vent horrible,
arriben també els crits, els plors i els planys,
i les blasfemies al poder diví.
Vaig comprendre que, a un turment així,
són condemnats els pecadors carnals,
els que sotmeten la raó al desig.
Com les ales porten els estornells
en temps del fred, en estols abundants,
aquell buf duia els esperits dolents
d'un costat cap a un altre, amunt i avall;
no els reconforta mai cap esperança
ni de pena menor ni de descans.
I com grues que canten els seus lais,
formant en l'aire una llarga filera,
vaig veure com venien, amb grans ais,
unes ombres dutes per la tempesta.
Per això li vaig dir: «Mestre, qui són
aquells que tant castiga l'aire negre?»
«La primera d'elles de qui voldries
saber alguna cosa», va dir ell,
«va ser emperadriu de moltes llengües.
Tant s'enfonsà en el vici de luxúria,
que féu lícits per llei tots els desigs
per evitar els retrets que mereixia.
És Semíramis, de la qual llegim
que es casà amb Ninus, i el va succeir;
regnà en terres on mana ara el Soldà.
L'altra és la que es va matar per amor
i va trair les cendres de Siqueu;
després, la luxuriosa Cleopatra.
I veus Helena, per la qual hi hagué
un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les
que al final combaté contra l'amor.
Veus Paris i Tristany»; i més de mil
ombres m'anomenà i mostrà amb el dit,
que l'amor va separar de la vida.
Quan el meu mestre em va dir aquells noms
de cavallers i dames del passat,
em vaig sentir ple de pena, torbat.
«Poeta», li vaig dir, «m'agradaria
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.»
I ell a mi: «Els veuràs quan seran
més a prop d'ací; llavors, els ho demanes
per l'amor que els mena, i acudiran.»
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: «Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!»
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l'aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, portats per l'impuls,
aquells eixiren del rengle de Dido
i s'acostaren per l'aire maligne:
tan fort i ple d'afecte era el meu crit.
«Criatura benèvola i amable
que, per l'aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l'univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, com ha callat ara.
La terra on vaig nàixer és molt a prop
d'aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L'amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L'amor, que obliga a més amor l'amat,
m'atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m'ha abandonat, com veus.
L'amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l'espera la Caïna.»
Aquestes van ser les seues paraules.
Sentint aquelles ànimes ferides
vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: «Què penses?»
Quan per fi vaig respondre, vaig dir: «Ai,
quants pensaments dolços, i quants desigs,
els van dur a un final tan dolorós!»
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: «Francesca, el teu turment
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en aquell temps dels dolços sospirs,
amb quins senyals, i com, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?»
I ella a mi: «No hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria, i el teu mestre ho sap.
Però si tens tant afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem llegint, per plaer,
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estavem sols, sense recel de res.
Moltes vegades, aquella lectura
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribarem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunye mai de mi!,
em va besar la boca, tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia, ja no vam llegir més.»
Mentre parlava així un dels esperits,
l'altre plorava, i del dolor tan fort
jo em desmaiava i em sentia morir.
I vaig caure com pot caure un cos mort.
al segon, que conté menor espai
pero major dolor, turments i planys.
Allà hi ha Minos l'horrible, que gruny,
i examina les culpes a l'entrada,
jutja i disposa segons com s'enrotlla.
Vull dir que, quan l'esperit mal nascut
es troba al seu davant, tot ho confessa;
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
mira quin lloc de l'infern li pertoca,
i s'enrotlla la cua tantes voltes
com el nombre de graus que cal baixar.
Sempre n'hi ha molts que esperen davant d'ell,
i un darrere de l'altre són jutjats:
parlen, escolten, i cauen avall.
«Tu que véns a l'hospici de dolor»,
em digué a mi Minos quan em veié,
abandonant un moment el seu càrrec,
«mira com entres, i de qui et refies:
que l'amplària del portal no t'enganye!»
I el meu guia li diu: «Tu per què crides?
Ha de passar fatalment, no t'hi poses,
perquè així ho volen a dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més.»
Ara sí que comencen a sentir-se
les notes doloroses; ja sóc dins
i, tot d'una, em colpeix un gran plor.
Vaig entrar en un lloc que és mut de llum,
i que mugeix com la mar en tempesta
quan és batuda per vents oposats.
La ventada infernal, que mai descansa,
arrossega amb violencia els esperits,
gira, colpeja, i no deixa parar.
Quan arriben, portats pel vent horrible,
arriben també els crits, els plors i els planys,
i les blasfemies al poder diví.
Vaig comprendre que, a un turment així,
són condemnats els pecadors carnals,
els que sotmeten la raó al desig.
Com les ales porten els estornells
en temps del fred, en estols abundants,
aquell buf duia els esperits dolents
d'un costat cap a un altre, amunt i avall;
no els reconforta mai cap esperança
ni de pena menor ni de descans.
I com grues que canten els seus lais,
formant en l'aire una llarga filera,
vaig veure com venien, amb grans ais,
unes ombres dutes per la tempesta.
Per això li vaig dir: «Mestre, qui són
aquells que tant castiga l'aire negre?»
«La primera d'elles de qui voldries
saber alguna cosa», va dir ell,
«va ser emperadriu de moltes llengües.
Tant s'enfonsà en el vici de luxúria,
que féu lícits per llei tots els desigs
per evitar els retrets que mereixia.
És Semíramis, de la qual llegim
que es casà amb Ninus, i el va succeir;
regnà en terres on mana ara el Soldà.
L'altra és la que es va matar per amor
i va trair les cendres de Siqueu;
després, la luxuriosa Cleopatra.
I veus Helena, per la qual hi hagué
un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les
que al final combaté contra l'amor.
Veus Paris i Tristany»; i més de mil
ombres m'anomenà i mostrà amb el dit,
que l'amor va separar de la vida.
Quan el meu mestre em va dir aquells noms
de cavallers i dames del passat,
em vaig sentir ple de pena, torbat.
«Poeta», li vaig dir, «m'agradaria
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.»
I ell a mi: «Els veuràs quan seran
més a prop d'ací; llavors, els ho demanes
per l'amor que els mena, i acudiran.»
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: «Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!»
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l'aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, portats per l'impuls,
aquells eixiren del rengle de Dido
i s'acostaren per l'aire maligne:
tan fort i ple d'afecte era el meu crit.
«Criatura benèvola i amable
que, per l'aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l'univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, com ha callat ara.
La terra on vaig nàixer és molt a prop
d'aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L'amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L'amor, que obliga a més amor l'amat,
m'atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m'ha abandonat, com veus.
L'amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l'espera la Caïna.»
Aquestes van ser les seues paraules.
Sentint aquelles ànimes ferides
vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: «Què penses?»
Quan per fi vaig respondre, vaig dir: «Ai,
quants pensaments dolços, i quants desigs,
els van dur a un final tan dolorós!»
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: «Francesca, el teu turment
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en aquell temps dels dolços sospirs,
amb quins senyals, i com, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?»
I ella a mi: «No hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria, i el teu mestre ho sap.
Però si tens tant afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem llegint, per plaer,
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estavem sols, sense recel de res.
Moltes vegades, aquella lectura
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribarem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunye mai de mi!,
em va besar la boca, tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia, ja no vam llegir més.»
Mentre parlava així un dels esperits,
l'altre plorava, i del dolor tan fort
jo em desmaiava i em sentia morir.
I vaig caure com pot caure un cos mort.
3
6
9
12
15
18
21
24
27
30
33
36
39
42
45
48
51
54
57
60
63
66
69
72
75
78
81
84
87
90
93
96
99
102
105
108
111
114
117
120
123
126
129
132
135
138
141
(Tr) Dant ALIGHIERI, Divina Comèdia, traducció de Joan F. Mira, Barcelona: Proa, 1999. |
||
