Justesse de Georges de La Tour, RenéChar -- Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Si la present versió dels poemes «Maria Magdalena amb el llumener»

i «Encert de Georges de La Tour» és inèdita, el tercer, extret de Els fulls d'Hipnos

, ja havia aparegut l'any 1993 (Barcelona: Edicions 62, p. 105). Totes tres, però, es poden situar en els paràmetres que designava la «Nota del traductor» d'aquell llibre. Hi apareix, com a gest poètic repetit, gairebé obsessiu, charià per excel.lència, el salt sobtat del sentit cap a una franja superior, en què l'abstracció es conjuga amb una mena d'aspiració a l'absolut. L'exemple, gairebé sempre a la fi del poema: «un peu d'huile se répandra [...] sur l'impossible solution» , o bé «[remplacer] leur éclair nourri par un terme inconstant». O encara «le Verbe de la femme donne naissance à l'inespéré». Es tracta, en tots els casos, d'una tensió metafòrica forta que sembla donar al poema una sortida cap a un vertigen sublim. L'eficàcia d'aquest tipus d'imatges prové del contrast flagrant entre les isotopies. Per la descripció d'un fet simple, d'un esdeveniment o d'un objecte (un quadre), al vertigen de la poesia: Albert Camus, el primer gran crític de Char (Essais, 1959), ja situava aquesta poètica sota el signe de l'éclair (del llampec), de l'enlluernament sobtat, imprevisible.

Ara, aquest «enlluernament», té encara vigència en el text traduït? I l'esclat? No és gens segur. L'abstracció (en el sentit retòric) no és tan freqüent en la poesia catalana. Una branca, sens dubte la més important i innovadora, de la nostra poesia, abomina l'abstracció i l'arborament sublim que sovint en deriva. I aquí penso, per exemple, en Joan Brossa, tan proper en altres aspectes de René Char. Si l'efecte del llampec perdura, doncs, en el text de Char traduït, la percepció no en serà la mateixa. D'escreix, Char fa servir sovint també la sil·lepsi per produir l'efecte del «llamp». Moltes vegades, el salt cap a la franja superior del sentit es fa en un mot que conté dos sentits, lligats per un vincle metafòric. Però, primerament, la sil·lepsi no sempre es pot mantenir en la traducció. I en acabat, pel fet d'aquesta tradició recent, i potser també per una malfiança clàssica, molt catalana, envers els grans enlluernaments, la percepció no podrà ser la mateixa. La imatge no hi té el mateix prestigi. Fins i tot se'n diuen penjaments. Ens desplauran, per exemple, les metàfores exaltants, les brillants expansions líriques del darrer surrealisme francès, incompatible, en la nostra percepció, amb la imatge punyent, trasbalsadora, «convulsiva», que cercava el Breton de l'any 1927. Dit altrament i rotundament: en molts punts, alguns dels quals importants, aquesta poesia té dificultats amb la prova de la traducció, o si més no de la traducció al català.

Tornant, però, als poemes traduïts ara, n'indicarem els aturalls. Els tres poemes de René Char contenen, en diverses variants, la figura del llampec. Un éclair nourri («llampec nodrit», del clixé «foc nodrit», de caire bèl·lic) que se centra en la imatge obsessiva de l'espelma de Georges de La Tour, i que entra també en una al·legorització bèl·lica complexa (dirigida per battre en interminable retraite, deformada per jour discrétionnaire), de la qual el mot «interminable» respon encara a la cerca contínua de la metaforització. També en forma part justesse: «encert» (en el tir).

El problema de la llum és essencial en el referent d'aquests poemes. Instrument genètic en l'univers de Georges de La Tour, l'espelma és amagada, en el quadre Madeleine à la veilleuse (museu del Louvre), per la mà de la Magdalena. Caldrà resoldre el detall de la veilleuse («llumener», però també «animeta», «xinxeta», «llantiol», a més de «flama», «espelma», etc.) a partir d'altres obres de La Tour en què apareix la mateixa escena vista des d'un altre angle: Magdalena penitent, a la National Gallery of Art (Washington D.C.), o també Magdalena amb una flama fumejant, al Los Angeles County Museum of Art. Es tracta d'un llumener amb una espelma. En una altra ocasió, trencarem la meitat de la doble sinècdoque: «espelma» per veilleuse, amb pèrdua metafòrica («negar l'espelma» per noyer la veilleuse; en realitat, el tema és «negar el ble»).

Encara en el paradigma de la llum, l'oposició clar-obscur estructura, com en l'obra de La Tour, la majoria de les imatges. Pertanyen a la llum i a la claror (diürna?: jour) l'engany, la malaltia, el pecat, en un seguici dantesc paradoxalment situat a ple dia (vegeu els quadres de referència: El tafur amb un as, al museu del Louvre, i La bonaventura, a la Fondation Jacques-Édouard Berger, i d'altres). Per contra, l'àmbit nocturn, congriat en la tenebra per l'espelma, «infanta» esperança, exultació. En aquest sentit, éclair, o éclair nourri, és una paradoxa que dóna a l'espelma (veilleuse o bougie) que el produeix el paper cabdal, emblemàtic, de la mateixa poesia. La sil·lepsi jour («dia», «llum», «claror», «claror del dia»), als dos primers poemes, és un clixé desvetllat per l'espelma, que s'hi oposa. Però no es pot mantenir en català. La tria de «claror del dia» implica pèrdua. Clarté, una altra sil·lepsi, al tercer poema, té també un valor moral, encara que lligat al temps de vida de l'espelma, a l'interior de la cel·la. I pertany aquí, en conseqüència, a l'àmbit de la foscor. Així es construeix, a còpia de paradoxes, aquesta dialèctica de la llum, però també dialèctica en la llengua. En la llengua francesa. (T)