Traducción de Juan Sol |
||
TOT L'ENYOR DE DEMÀ |
|
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
- Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri,
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:
- Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
- Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri,
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:
- Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
0
TODA LA AÑORANZA DE MAÑANA |
|
A Marià Manent
Ahora que estoy en cama
enfermo,
me siento bastante contento.
— Me levantaré mañana tal vez
y he aquí lo que me espera:
Plazas que relucen de claridad,
y cercas con flores
bajo el sol
bajo la luna del anochecer;
y la muchacha que trae la leche,
que tiene una cabecita ligera
y lleva un pequeño delantal
con ribetes hechos con puntillas
y una risa fresca.
Y aún aquel rapaz que gritará el periódico,
y que sube a los tranvías
y se baja,
apresurado.
Y el cartero,
que si pasa y no me deja una misiva me angustia
porque desconozco el secreto
de las otras que lleva.
Y también el aeroplano
que hace que levante la cabeza
como si una voz me llamara desde la azotea.
Y las mujeres del barrio,
madrugadoras,
que cruzan con prisa en dirección al mercado
con sendos cestos amarillos,
y regresan
que les rebosan de coles,
a veces de carne,
y otras de rojas cerezas.
Y luego el tendero,
que sacará la tostadora de café
y empezará a dar vueltas a la manivela,
y que grita a las muchachas
y les dice: — ¿Nada más?
Y las muchachas sonríen,
con una sonrisa clara,
que es el bálsamo que sale de la esfera a la que da vueltas.
Y toda la chiquillería del vecindario,
que armará tanto alboroto porque será jueves,
y no irá al colegio.
Y los sensatos caballos,
y los soñolientos carreteros
bajo el toldo en punta,
que danza en el surco de la rodada.
Y el vino que tantos días no he bebido.
Y el pan,
servido en la mesa,
y la rubia sopa,
humeante.
Y vosotros amigos
porque me visitaréis
y felices nos miraremos.
Es cierto que me espera todo eso,
si me levanto,
mañana.
Si no puedo levantarme,
nunca más,
he aquí lo que me espera:
— Vosotros os quedaréis
para ver lo bueno que es todo:
y la Vida
y la Muerte.
Ahora que estoy en cama
enfermo,
me siento bastante contento.
— Me levantaré mañana tal vez
y he aquí lo que me espera:
Plazas que relucen de claridad,
y cercas con flores
bajo el sol
bajo la luna del anochecer;
y la muchacha que trae la leche,
que tiene una cabecita ligera
y lleva un pequeño delantal
con ribetes hechos con puntillas
y una risa fresca.
Y aún aquel rapaz que gritará el periódico,
y que sube a los tranvías
y se baja,
apresurado.
Y el cartero,
que si pasa y no me deja una misiva me angustia
porque desconozco el secreto
de las otras que lleva.
Y también el aeroplano
que hace que levante la cabeza
como si una voz me llamara desde la azotea.
Y las mujeres del barrio,
madrugadoras,
que cruzan con prisa en dirección al mercado
con sendos cestos amarillos,
y regresan
que les rebosan de coles,
a veces de carne,
y otras de rojas cerezas.
Y luego el tendero,
que sacará la tostadora de café
y empezará a dar vueltas a la manivela,
y que grita a las muchachas
y les dice: — ¿Nada más?
Y las muchachas sonríen,
con una sonrisa clara,
que es el bálsamo que sale de la esfera a la que da vueltas.
Y toda la chiquillería del vecindario,
que armará tanto alboroto porque será jueves,
y no irá al colegio.
Y los sensatos caballos,
y los soñolientos carreteros
bajo el toldo en punta,
que danza en el surco de la rodada.
Y el vino que tantos días no he bebido.
Y el pan,
servido en la mesa,
y la rubia sopa,
humeante.
Y vosotros amigos
porque me visitaréis
y felices nos miraremos.
Es cierto que me espera todo eso,
si me levanto,
mañana.
Si no puedo levantarme,
nunca más,
he aquí lo que me espera:
— Vosotros os quedaréis
para ver lo bueno que es todo:
y la Vida
y la Muerte.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
0
(Or) Joan SALVAT-PAPASSEIT, L'irradiador del port i les gavines, Barcelona: Atenes, 1921. |
Joan Salvat-Papasseit: biografia, poemes, traduccions. Associació d'Escriptors en Llengüa Catalana. |
||
Un enemic del Poble. Versió facsímil de la revista dirigida per Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Hemeroteca, Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives/ Biblioteca de Catalunya. |
||
OTROS POEMAS DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT EN TRADUCCIÓN DE JUAN SOL | ALTRES POEMES DE JOAN SALVAT PAPASSEIT EN TRADUCCIÓ DE JUAN SOL |
|
Bodegón |
||
