Skiagraphia: textos i imatges (I), Jaume Pòrtulas -- Introducció

La pintura dels antics constitueix una de tantes víctimes —lamentables, però no sempre lamentades— del naufragi dels temps; només n'han surat, pràcticament, uns quants frescos romans, misteriosos i evocadors; algunes còpies en mosaic, sovint molt malmeses, també; i una meravellosa art menor: la ceràmica. A fortiori doncs, parlar de la relació entre pintura i literatura a l'Antiguitat constitueix un tema impossible, intractable. Malgrat tot, hom ha intentat sovint la comesa desesperada de fer parlar uns textos massa ambigus i sempre insuficients: és el que va fer, millor que ningú, Adolphe Reinach en els seus Textes grecs et latins relatifs à l'histoire de la peinture ancienne, publicats pòstumament, el 1921, pel seu oncle, el cèlebre Salomon Reinach —car el nebot havia caigut en els primers combats de la Guerra Gran. (El que en tinc a l'abast és una reproducció fototípica, París: Éditions Macula, 1985.) El passatge de Xenofont que dono en traduccions de Carles Riba (catalana) i de García Bacca (castellana) constitueix el seu text 261 (pp. 220-223). Si hom el volia trobar comentat —d'una manera admirable, i no gens pedant—, pot acudir a un breu assaig de l'il·lustre Alfonso Reyes: «Parrasio o la pintura moral», inclòs a Junta de sombras (Obra completa, volum XVII, pp. 382-397).

Molt de tant en tant, també els arqueòlegs acreixen amb una troballa afortunada el magre cabal de les nostres coneixences. És el que va passar a finals dels anys setanta, quan un professor de Tessalònica, M. Andronikos, va excavar l'indret de Toumba, al llogarret de Vergina (l'antiga Aigai), i va trobar-hi la necròpolis reial dels sobirans de Macedònia —i entre ells, molt possiblement, la tomba de Filip II, el pare d'Alexandre el Gran, i la d'un fill d'aquest i de Roxana, assassinat d'infant. (Aquestes identificacions, ben probables, no han obtingut encara un consens unànime.) En la paret d'una altra de les tombes, despullada ja des de l'antiguitat del seu aixovar d'or pels gàlates, hi van aparèixer els magnífics frescos que reproduïm parcialment aquí. Representen un episodi mitològic famós: el rapte de Persèfone pel déu dels morts, Hades (el Plutó dels romans), una escena ben corrent en la iconografia funerària. Només amb un cop d'ull a la torturada emotivitat dels rostres, no costa d'entendre, penso, per què he escollit el text de Xenofont per introduir l'escena. Aquesta ja havia estat cantada, molts segles abans, per un dels grans textos de la poesia grega arcaica: l'Himne homèric a Dèmeter. En la impossibilitat de presentar-lo sencer —té 495 versos—, he triat, per il·lustrar l'episodi del Rapte, passatges de dues traduccions il·lustres: la que va fer, a començaments de segle, el gran poeta català Joan Maragall, a partir d'una versió en prosa de Pere Bosch i Gimpera, i la castellana de Luis Segalá y Estalella. Segalá fou durant molts anys catedràtic de Grec a la Universitat de Barcelona —de fet, ho era encara el 1938, durant la Guerra Civil, quan trobà una mort tràgica en un bombardeig dels nacionals.

Els versos de l'Himne són d'una austeritat tota arcaica, que contrasta amb el moviment exasperat, l'expressivitat torturada del fresc. Voldria creure que quelcom d'això es reflecteix, encara, a través de tantes mediacions.