RECORDS DE SÒCRATES, III, X, 1-8
XENOFONT
Traducció de Carles Riba

[1] També si mai Sòcrates conversava amb artistes que vivien de llur treball, els era així mateix útil. Havent anat un dia al taller del pintor Parrasi i entrant amb ell en conversa:
     —Digues-me, Parrasi —va fer— la pintura no és una representació dels objectes visibles? Perquè les concavitats i els relleus, les ombres i la llum, la duresa i la blanor, l'aspror i la llisor, la jovenesa i la decrepitud, les imiteu reproduint-les mitjançant els colors.
[2] —Dius la veritat.
     —I si voleu representar formes perfectament belles, com que no és fàcil de trobar un home que ho tingui tot sense tara, replegueu de diferents models el que cadascun té de bell, i així composeu un conjunt d'una bellesa perfecta.
     —Així és com ho fem.
[3] —Però què? És que el que hi ha de més atractívol, de més graciós, de més amable, de més deixondidor d'enyorances i desigs, l'expressió moral de l'ànima, també la representeu? O bé no és representable?
     —Com seria representable, Sòcrates, no tenint proporció determinada ni color ni cap de les propietats que tu suara has dit? no essent en un mot visible?
[4] —Però no passa que en un mateix home les mirades ara expressen amor, ara odi?
     —A mi almenys m'ho sembla.
     —Doncs això no es podria representar en els ulls?
     —I tant.
     —I et sembla que en les ventures i en les desgràcies d'un amic, fan igual cara els que s'hi enfondeixen i els que tant se'ls en dóna?
     —No, per Zeus, de cap manera: en la ventura fan una cara brillant, i en la desgràcia una cara fosca.
     —I això no és també possible d'imitar?
     —I tant.
[5] —Però l'elevació i la independència, la humilitat i el servilisme, el seny i la penetració, la insolència i la grolleria també es transparenten per la cara i per les actituds dels homes, que s'estiguin quiets o que es moguin.
     —Dius veritat.
     —No cal doncs imitar aquests sentiments?
     —I tant.
     —I qui creus tu que agrada més de veure, els homes que transparenten sentiments bells, honrats i amables, o bé els que en transparenten de lleigs, vils i odiosos?
     —Per Zeus, hi ha una gran diferència, Sòcrates.
[6] Una altra vegada que anà al taller de l'escultor Clitó, entrant amb ell en conversa, digué:
     —Que els corredors i lluitadors i púgils i pancraciastes que fas, Clitó, són bells, ho veig i ho sé; però allò que més roba el cor als homes per la vista, l'aparença mateixa de la vida, com ho fas per infondre-la a les teves estàtues?
     Com que Clitó, perplex, no cuitava a respondre:
     —És —continuà— prenent figures vivents per model de la teva obra, que fas les teves estàtues tan plenes de vida?
     —Sí, això és.
     —No és imitant els efectes de les diferents actituds, que certs muscles del cos s'abaixen o s'eleven, s'estrenyen o es separen, tiven o es donen, com fas que les teves obres apareguin més semblants a la realitat, i més atractives?
     —Absolutament.
[8] —Però la representació dels afectes que acompanyen una acció corporal, no procura també un cert goig a qui mira?
     —És natural.
     —No caldrà doncs representar amenaçadors els ulls dels combatents i alegre la mirada dels vencedors?
     —Força que sí.
     —Així l'escultor ha d'expressar per la forma totes les activitats de l'ànima.