1.Si, per caprici, un pintor a una testa humana ajuntava
crins i bescoll de cavall, i, de plomes diverses vestint-los,
membres de tota llei hi afegia, de guisa que en hòrrid
peix acabés lletjament la que dalt era dona formosa;
convidats a mirar-ho, amics, us tindrieu el riure?
   Doncs, creieu-me, Pisons, que semblant molt a aquesta pintura
fóra un llibre on l'autor es forgés, com malalt en deliri,
vanes espècies, talment que ni els peus ni el cap a una forma
de conjunt s'adaptessin. -«Però és que els pintors i els poetes
sempre han estat facultats per fingir tota cosa que els plagui».-
Ho sé bé; i aital vènia igualment jo demano i atorgo,
no, però, fins al punt que amb els mansos els fers s'aparellin
i s'acoblin les aus amb les serps, els anyells amb els tigres.

2.Tot sovint a un exordi de pes, que promet belles coses,
hom va sargint un altre pedaç de porpra, que es vegi
resplendir de lluny; com quan l'ara o el bosc de Diana
i els recolzes de l'aigua que corre entre prades amenes
o els corrents del Rin, són alloure descrits, o l'arc d'Iris.
No era aquest, però, el lloc adequat. Un xiprer per ventura
saps figurar; què en farem, si qui paga, esberlats els navilis,
sense esperança nedant, vol que el pintis? Una àmfora havia
hom començat; per què, doncs, va la roda voltant, i fa un gerro?
En un mot: si cap obra vols fer, sigui, al menys, una i simple.

3.La major part dels poetes, oh pare i fills dignes del pare,
som enganyats per semblances de bé; així, mentre procuro
ésser breu, esdevinc obscur; al qui vol ésser pulcre,
li mancarà vigor; qui s'afecta al gran dir, devé túrgid;
va a frec de terra el qui té, massa caut, massa por a la tempesta.
Si un desitja fer cop, variant una cosa senzilla,
pinta delfins a la selva, senglars al mig de les ones.
El fugiment de la falta, si l'art no acompanya, du al vici.
   L'ínfim mestre esculptor, prop l'Escola d'Esgrima d'Emili,
imitarà bé les ungles i els flonjos cabells en el bronze;
però l'obra en conjunt fallarà, car li manca destresa
per conjuminar un tot. El que és jo, si res penso compondre,
tant no voldria ésser ell, com tenir nas molt lleig no em plauria,
àdhuc essent molt vistós pels ulls negres i pels cabells negres.

4. La matèria trieu, escriptors, adaptada a les vostres
forces; i aneu sospesant, llarg temps, què podrien els muscles,
què es negarien a dur; quin assumpte adequat a ses forces
tria, ni mancarà mai de facúndia, ni d'ordre diàfan.
I la gràcia i el mèrit de l'ordre serà, si no m'erro,
que ara ja hom vagi dient allò que ara ja és hora que hom digui,
molta cosa ajornant, ara omesa, per quan millor escaigui.
Triï açò, doncs, allò deixi, l'autor que ha promès un poema.

5. Sobri, altrament, i discret, en forjar i disposar les paraules,
noble serà el parlar teu, si un terme ja usat, ajuntant-lo
destrament amb un altre, el fas nou. Si et calgués, tal vegada,
amb vocables novells designar coses poc conegudes,
lloc hi haurà de formar-ne un o altre inoït dels Cetegis
«faldarats»; i, si es fa amb mirament, és llicència permesa.
I els mots nous i suara formats hauran crèdit si vénen
amb una lleu flexió de font grega. Per què permetrien
els romans a Cecili i a Plaute allò que neguessin
a Virgili i a Vari? Per què, si un lleu guany de paraules
puc jo fer, só mal vist; mentre que Enni i Cató amb la llur llengua
enriquiren el patri idioma i novells noms de coses
introduïren? Fou lícit tostemps, i tostemps serà lícit,
de produir nous mots encunyats amb la marca hodierna.
Com la selva canvia de fulles, al tomb de l'anyada
van les primeres caient; així els mots envellits van morint-se,
i vigorosos, a estil del jovent, els nats d'ara floreixen.
Deute paguem a la mort els humans i les obres humanes:
sigui que, en terra abrigant-se, Neptú d'Aquilons els navilis
guardi, regi treball; o que el llac, ans remable i estèril,
ara nodreixi veïnes ciutats i l'arada feixuga
senti; o que el riu, mudat el seu curs, a les messes noïbles
hagi millor camí après: mor tot ço que els mortals produïren;
com servaran, doncs, l'honor i la gràcia vivaç les paraules?
Renaixeran molts mots que caigueren ja; i caurà un nombre
dels que ara són en honor, si així ho determina l'usança
que és qui té del llenguatge l'arbitri, i el dret, i la norma.

6. Les grans gestes dels reis i cabdills i els horrors de la guerra
en quin metre hauran d'ésser escrits, diu Homer amb l'exemple.
En parelles de versos no iguals, el plany, de primeres,
fou enclòs; més avant també el gaudi de cosa assolida.
Qui va ésser, però, el creador de l'exigu elegíac,
van pledejant-ho els gramàtics, i encara té el jutge la causa.
Fou la rancúnia qui Arquíloc del iambe va armar, que li és propi.
Aquest peu, l'humil «soccus» i els alts coturns varen prendre
escaient al diàleg, i bo per vèncer els estrèpits
populars, i adequat per seguir l'acció de l'escena.
Les lloances dels déus, i dels fills dels déus, i del púgil
vencedor, i del que guanya en la cursa a cavall, i dels joves
els neguits, i el vi lliure, donava la Musa a la lira.

7. Aquests usos, que són ja fixats, i el color de cada obra,
si no puc o no sé jo guardar, per què em diuen poeta?
Per què, errat vergonyós, més m'estimo ignorar que no aprendre?
   No vol ésser exposat amb vers tràgic un argument còmic.
Igualment, s'ofendrà, si és amb versos comuns i del «soccus»
gairebé dignes, narrada la tràgica cena de Tiestes.
Cada cosa, com és de raó, guardi el lloc que li toca.
Tanmateix, algun cop també puja de to la Comèdia
i rebufa Cremes, irat, amb inflades paraules.
També el tràgic, a voltes, es plany amb llenguatge pedestre:
Télefus i Peleu, en pobresa i exili un i altre,
deixen de banda els mots ampul·losos i sesquipedalis
quan el cor dels qui veuen l'escena amb llur plany volen moure.

8. No n'hi ha prou si són bells els poemes; han d'ésser agradosos,
i han de dur l'esperit dels oients onsevulla que vulguin.
Riuen amb qui riu i acompanyen amb plor el qui plora
els semblants dels homes. Si vols que jo plori, comença
per sentir dol tu mateix; llavors sentiré els mals que passes,
Télefus o Peleu; si no dius bé el paper que et pertoca,
o dormiré o riuré. Paraules tristes demana
el semblant afligit; l'irat les vol d'amenaça;
el jocós, xanxejants; el sever, serioses i dignes.
Car la natura ens conforma per dintre, primer, a tota mena
de fortunes: ens omple de joia o ens mou a la ira,
o, amb feixuga tristor, al sòl ens abat i ens angoixa;
i llavors manifesta el sentir, fent d'intèrpret la llengua.
Si el que hom diu no és pas escaient a l'estat del qui parla,
esclafiran els romans, cavallers i peons, la rialla.
   Molt varia si és un dels divins o un heroi qui enraona;
si és un vellard madur, o un jove flòrid encara,
i ardorós; si una rica matrona, o una llesta nodrissa;
si un marxant vagarívol, o un conreador de sa coma;
si un Assiri, o un Colqui; si un home de Tebas, o d'Argos.

9. O segueix la llegenda, o coses fingeix que s'adiguin.
Si un poema et proposes escriure d'Aquiles, ja il·lustre,
fes-lo abrivat, iracund, implacable, impertèrrit en la lluita,
que no reconegui cap dret, tot ho vulgui sotmetre a les armes.
   Sigui Medea ferotge i invicta, planyívola Ino,
Ixió deslleial, Io vagui, ombrívol Orestes.
Si un assumpte no encara tractat dus a escena i t'arrisques
a crear personatges nous, fins a l'últim romanguin
tals com hauran començat, conservant llur caràcter tothora.
Costa molt dir amb caràcter ben propi les coses comunes:
més et valdrà si portes l'Ilíac poema al teatre
que si tu, de primer, cosa ignota i no dita proposes.
   Pròpia teva faràs la matèria pública, mentre
del banal «cicle» entorn, obert a tothom, no et demoris,
ni, com l'intèrpret fidel, mot per mot a donar no t'esforcis,
ni, tot volent imitar, a un estret no vagis a caure
d'on el pudor, o la llei de l'obra, et privés la sortida.
   Ni començaràs tu, com ho féu un dels cíclics poetes:
«Cantaré del rei Príam la sort, i la guerra famosa... »
Què ens durà, aquest, que promet a boca tan plena grans coses?
Van les muntanyes de part: naixerà una ridícula rata.
Quant amb més seny aquell que mai res sense traça no feia:
«Digues-me, Musa, el varó que després de la presa de Troia
visità les ciutats i va veure els costums de molts homes...»
No de la fulgor fum, ans del fum resplendor aquest pensa
treure, mostrant-nos així, més avant, monstruoses belleses:
Antifatés, i Escil·la, i encara el Ciclop, i Caribdis.
Ni el retorn de Diomedes comença amb la mort del seu oncle
Meleagre; ni amb l'ou bessó doble la guerra de Troia.
Sempre s'acuita a arribar al desenllaç; i al mig de l'assumpte
porta de cop el lector, com si ja el conegués; i les coses
que no creu poder dir bellament, les deixa de banda.
I amb tal traça fingeix, ver i fals amb tal traça barreja,
que ni el començament ni la fi mai del mig no desdiuen.

10. Tu, què desitjo jo, què desitja amb mi el poble, ara escolta:
si un aplaudidor vols, que esperi el teló i que romangui
assegut fins que digui l'actor: «Aplaudiu ja vosaltres»,
cal que de cada edat els costums distingeixis i donis
a cada una el caràcter que escau, que amb els anys fa mudança.
   Un noiet que ja ha après a parlar, i que ja petja la terra
amb peu ferm, es deleix per jugar amb els companys, i s'enfada
i es desenfada per res, i d'una hora a una altra hora varia.
   Un imberbe minyó, afranquit finalment del custodi,
goja amb els cans, i els cavalls, i el solei Camp de Mart, ple de gespa,
és als vicis blegable com cera, repropi als avisos,
mandra en cercar el seu profit, gastador de cabals sense mida,
arrogant, cobejós, prompte sempre a mudar de caprici.
   Ja canviats els gustos, l'edat viril, amb altre ànim,
cerca fortuna i amics, aspira als honors i grandeses,
es guarda de fer el que després li seria d'esmena costosa.
   Moltes molèsties assetgen el vell: o bé perquè, àvid,
cerca, i, míser, s'absté del trobat, i li reca d'usar-ne;
o perquè en tota cosa s'ocupa amb fredor i amb temença
ajornada, esperant sempre, inert, aferrat a la vida,
aspre de geni, planyívol, del temps fent lloança en què ell era
noi encara petit, reprensor i punidor dels més joves.
   Molts avantatges ens duen els anys que en pujada ens arriben;
molts se n'emporten els anys que se'n van. No cal donar a un jove
el paper d'un vell, ni a un infant el que és propi d'adultes;
sempre açò que acompanya una edat, i li escau, cal atendre.

11. O bé és feta a l'escena una acció, o només hi és narrada.
Toca més feblement l'esperit ço que ve per l'orella
que no allò que l'ull guaita fidel, i ell mateix va dient-se
l'espectador. Així i tot, si una cosa és decent fer-la dintre,
no la duràs a l'escena; i moltes als ulls amagades
en deixaràs, que després contarà d'un actor la facúndia.
   Ni Medea trossejarà els fills a presència del poble,
ni Àtreus, nefari, a la vista de tots, courà entranyes humanes;
ni en ocell es convertirà Procne, ni en drac alat Cadmus.
Tota cosa que em mostres així, no la crec, i em repugna.

12. No tindrà més enllà o més ençà de cinc actes la peça
si vol ser demanada i portada molts cops a les taules.
No intervindrà cap déu, sinó en cas que el nus requereixi
tal salvador; ni prendrà la paraula cap quarta persona.
   Faci d'actor també el cor, i un paper personal exerceixi;
i no canti, entremig d'acte i acte, res que no sigui
conduent al propòsit i ben adient a l'assumpte.
Vagi a favor dels bons, imparteixi consells amigables,
apaivagui els irats, protegeixi els qui temen la culpa,
lloï els menjars de la taura frugal, la justícia lloï
saludable, i les lleis, i la pau amb les portes obertes;
celi els secrets confiats, i pregui els déus, demanant-los
que faci als mísers retorn i deixi als superbs la fortuna.

13. No cerclada, com ara, amb llautó, ni rival de la trompa,
ans bé tènue i simple, la flauta, amb forats més escassos,
era útil per tal de dar el to i ajudar el cor, i omplia
amb el seu buf els seients, no gaire espessos encara,
on un poble comptable ben bé, de tan petit que era,
i frugal, i pur de costums, i modest, acudia.
   Quan, després, anà els camps estenent, vencedor, i un més ample
mur encerclà la ciutat, i amb el vi, prenent-lo de dia
impunement, era el Geni aplacat les diades festives,
s'introduí una llicència major en els aires i ritmes.
Car, què li havia de plaure, a l'indocte i al rústic en vaga
barrejat amb l'urbà, al plebeu confós amb el noble?
   Així fou que afegí moviment i nou luxe el flautista
al vell art, i el vestit rossegant passejà per les taules.
   També així varen créixer les veus de la lira severa,
i prengué la facúndia un insòlit impuls de llenguatge;
i la paraula de savi consell, del futur previsora,
no discrepà ja per res de l'estil dels oracles de Delfos.

14. Qui pretenia un vil boc al certamen de tràgics poemes,
despullà, poc després, els agrestes Sàtirs, i rústec
assajà la facècia, deixant-hi la gravetat salva,
perquè calia, amb plaents novetats i atractius, lligar el públic,
que, els sacrificis complerts, i avinat ja, cap llei coneixia.
   Cal, però, en tal faisó presentar els maldients i mofetes
Sàtirs, passar en faisó tal del to seriós a la burla,
que si surt algun déu o un heroi, que ha estat vist a les taules
poca estona abans adornat com un rei d'or i porpra,
ara, amb l'humil seu parlar, a les fosques botigues no emigri,
o, fugint de la terra, se'n vagi pel buit i pels núvols.
   La Tragèdia, a la que gens no escau de garlar versos frívols,
com ta matrona obligada a la dansa en diades de festa,
acompanyarà els Sàtirs procaços un xic pudibunda.
   Jo, si escrivís algun drama satíric, Pisons, no voldria
usar sols noms i verbs sense ornat i en sentit només propi;
ni cercaria talment d'apartar-me del colorit tràgic
que hom no distingís si és Davus qui parla o la llesta
Pítias, que un talent ha pispat a Simó, engalipant-lo,
o bé Silenus, custodi i servent que té un déu per alumne.
   Amb paraules sabudes arranjaré el vers, tal que creguin
tots poder fer el mateix; però hi suï i s'hi afanyi debades
qui es proposi el mateix; tant hi fan la connexió i l'ordre!
tant són per ells ennoblits els vocables corrents i ordinaris!
   De les selves vinguts, parin compte (tal penso jo) els Faunes
que, com si fossin als trivis criats, i quasi forenses,
mai no galantegin amb versos d'amor massa tendres,
ni esclatin mai en paraules immundes i en dites d'oprobi.
Car d'això els cavallers i els ingenus i els rics se n'ofenen;
ni, si aplaudeix una cosa el que compra cigrons i avellanes
del torrador, ja ells també fan igual, i el poeta coronen.

15. Una sil·laba llarga seguint a una breu es diu «iambe»,
peu veloç, i per ço el nom de «trímetre» al iàmbic senari
fou també donat, bé que en ell hi havia sis «ictus».
Del principi a la fi uniforme en els peus, ans de gaire,
perquè a l'orella arribés un xic més pausat i més digne,
complaent i sofert, donà part en l 'herència paterna
a l'espondeu estàbil; però no cedint-li pas seti,
com a company, al segon i quart lloc. Ell mateix als famosos
trímetres d'Acci apareix comptades vegades; i els versos
d'Enni, amb pes feixuc llançats per ell a l'escena,
o de treball excessivament ràpid i manca de cura,
o d'afrontosa ignorància de l'art, demostra blasmables.
No qualsevol sap jutjar si té un vers modulació falsa,
i als poetes romans hom atorga una vènia excessiva.
   Escriuré, doncs, a l'atzar, com em plagui? o, creient que les faltes
tots em veuran, aniré segur i caut, dintre els límits on vènia
no necessiti esperar? Só lliure, aleshores, de blasme;
no mereixo lloança, però. Vosaltres, els còdexs
grecs no deixeu de les mans, regireu-los de nit i de dia.
   -«Doncs, els vostres passats bé lloaren els ritmes de Plaute,
i els acudits».- Massa pacientment admirant uns i altres,
per no dir estultament; si és que ara les xanxes grolleres
jo i vosaltres sabem distingir dels bells mots graciosos,
i estem fets a conèixer el bon ritme amb els dits i l'orella.

16. Diu que del gènere tràgic ignot, que ara té la Camena,
Tesbis fou l'inventor, que duia en un carro els poemes,
actuant i cantant els actors, bruts de pòsit els rostres.
   Després d'ell Esquil, que inventà la carota i la capa
decorosa, muntà amb un petit cadafal una escena,
i ensinistrà al gran dir, i a calçar-se el coturn de sola alta.
   Succeí a tot això, amb molta lloa, la vella Comèdia;
però la llibertat parà en vici i en tal violència,
que calgué, per frenar-la, una llei; fou rebuda, i veient-se
sense el dret de fer mal, el cor emmudí ple d'oprobi.
   No deixaren els nostres poetes cap cosa intemptada;
ni poca glòria es guanyaren llavors que gosaren les petges
gregues abandonar, i els fets celebraren dels nostres,
tant si duia pretexta l'actor, com si toga vestia.
   Ni el valor i les armes il·lustres darien al Laci
més poder que la llengua, si a tots i cascun dels poetes
no ofengués el treball de la llima i l'espera. Vosaltres,
sang de Pompili com sou, un poema blasmeu que no hagin
nombre de jorns i d'esmenes podat i allisat, deu vegades,
com un marbre, on els junts, ni tallada, no troba ja l'ungla.

17. Com que Demòcrit cregué que l'enginy val més que l'art míser,
ni a l'Helicon no admeté cap poeta no pres de follia,
bona part d'ells ja no es curen per res de tallar-se les ungles
ni la barba, i els llocs solius cerquen, i els banys avorreixen.
Pensen que han de guanyar-se l'estima i el nom de poetes
si el seu cap no guarible, ni amb tres Antícires juntes,
en les mans de Licini, barber, mai no posen. Imbècil,
jo, que la bilis em purgo cada any en venir Primavera!
No faria cap altre poemes millors. Però massa
em costaria. Faré, doncs, la tasca de mola, que al ferro
pot donar tall viu, per bé que ella mateixa no talla.
No escrivint jo, ensenyaré a l'escriptor el seu deure i ofici:
d'on la matèria traurà; què nodreix i què forma un poeta;
què és escaient i què no; on l'art i on l'error condueixen.

18. En el saber rau la font i el principi d'escriure amb justesa.
De matèria, te'n proveïran les socràtiques planes;
i, de matèria fornit, les paraules vindran elles soles.
   El que haurà ben après què deu als amics i a la pàtria;
com els pares han d'ésser amats, i els germans; com els hostes;
què hagi de fer el Senador; quins deures té el jutge; quin càrrec
el general enviat a la guerra; aquest tal, sense falla,
sabrà a cada persona donar el que li escau i pertoca.
   Encomano a l'imitador hàbil que observi les mostres
de la vida i costums, i que tregui d'allí viu llenguatge.
   Una faula amb passatges brillants, i donant bé els caràcters,
àdhuc mancada de gràcia, i de pes, i d'art, és pel públic
força més divertida i molt més l'entreté, de vegades,
que no versos mancats de substància i futeses sonores.
   Donà als grecs enginy, els donà que amb frase rotunda
expressessin la Musa, car sols de lloança eren àvids.
Els minyons romans, en canvi, amb llargs càlculs aprenen
a dividir en cent parts un «as»: «A veure, tu digues,
fill d'Albí: si treiem d'un "quincunci" una unça, què resta?...
Ja podies haver-me respost... -Un "trient".- Molt bé, exacte!
Seràs bo per guardar els teus cabals. I si l'unça afegeixo,
quant farà? -Mig "as".»- I quan ja aquest rovell i la cura
del peculi ha pres l'ànim, podem esperar versos dignes
d'ésser amb cedre ungits, i amb xiprer ben polit estotjar-se?

19. O desitja instruir, o bé plaure desitja, el poeta,
o desitja dir coses plaents i ensems útils al viure.
   Si preceptues res, sigues breu; que les poques paraules
copsi dòcil la ment, i després fidel les retingui.
Tota superfluïtat sobreïx de l'ànima plena.
   Que les coses fingides, amb fi d'agradar, semblin veres,
ni exigeixi la faula que hom cregui tot ço que ella vulgui:
no extregui viu el minyó devorat dels budells de la Làmia.
   Les Centúries dels vells els poemes inútils rebutgen;
passen de llarg els poemes austers, desdenyosos, els Ramnis;
tots els vots se n'enduu el qui acobla profit i dolcesa,
delectant el lector, i ensems advertint-lo i guiant-lo.
Llibres així són que valen als Sosis diners, i el mar passen,
i de l'autor celebrat fan per segles vivent la memòria.
   Faltes hi ha, no obstant, que de grat jo veuré perdonades:
car ni la corda fa el so que la ment i la mà volen d'ella,
(i al que en demana un de greu, un d'agut moltes voltes li'n dóna);
ni encertarà sempre l'arc qualsevulla cosa a què apunti.
Si és, però, en sa gran part, un poema brillant, jo per poques
taques no m'ofendré, tant si hi són per incúria vessades,
com si la humana feblesa poc cauta hi ha estat. -«Què, aleshores?»-
Com el copista llibrer, si cau sempre en idèntica errada,
àdhuc avisat, no mereix perdó; i ens fa riure
el citarista desafinant sempre a la corda mateixa;
així a mi, un que molt falla em sembla aquell Quèrilus, Cari,
que, si dos cops, o tres, ho fa bé, me n'admiro, rient-me'n;
quan, si l'òptim Homer algun cop s'endormisca, m'enutjo;
bé que, si és llarg el treball, ja li és lícit al son d'esmunyir-s'hi.
   La poesia fa com la pintura: tal cosa t'agrada
més si t'hi poses a prop; si la veus a distància, tal altra;
tal demana foscor, tal altra demana llum clara:
la que per res no ha de témer la fina mirada del jutge;
tal et plaurà un cop sol; tal altra, deu cops de carrera.

20. Oh fill gran dels Pisons, per més que la veu del teu pare
va formant el teu gust, i de tu ja el tens bo, aquesta dita
copsa i recorda-la: allò que és mitjà i tolerable, hi ha coses
on amb raó es concedeix. Un jurisconsult i un causídic
mediocre no té l'eloqüència, ben cert, d'un Messala,
el disert, ni tampoc no sap tant com Auli Cascel·li;
és amb tot, estimat. Un poeta, però, mediocre,
ni l'autoritzen els homes, ni els déus, ni els pilars dels anuncis.
Com a la taula plaent una malconsonant simfonia,
o un perfum massa espès, o el cascall amb mel de Sardenya,
són ofensius, car podia sense ells el sopar celebrar-se;
així el poema, nascut i compost per esbarjo de l'ànim,
si una mica del lloc suprem fuig, davalla al lloc ínfim.
   Qui l'esgrima no sap, s'absté, al Camp, del maneig de les armes,
qui no és destre a pilota, ni al disc, ni al cèrcol, reposa,
perquè a riure no esclati, amb raó, dels badocs la rodona.
Però versos... també el qui no en sap, en fa. No ha de fer-ne?
Lliure és ell, i ingenu, i al cens, sobretot, té riquesa
declarada, bastant a un eqüestre, i és d'íntegra fama.
Tu, ni diguis, ni facis mai res en despit de Minerva.
   Tens senderi i talent per això. Amb tot, si algun dia
res escrius, fes que a orelles arribi de Meci, bon jutge,
i del pare i de mi; i nou anys romangui premsant-se
als pergamins tancats. Podrà esmenar-se, si et sembla,
ço que no hauràs dat a llum. La paraula, un cop fora, no torna.
   Sacerdot i intèrpret dels déus, Orfeu, els silvestres
homes desavesà del carnatge i les menges indignes;
per ço hom diu que amansia els lleons rabiosos i els tigres.
D'Amfió, el que de Tebas fundà la ciutat, també diuen
que amb el so de la lira movia les roques, i amb dolços
precs les duia on volia. -Un temps fou això aquest art savi:
entre el privat i el comú, i el profà i el sagrat, posar límit;
prohibir tota vaga unió; donar drets als esposos;
edificar ciutats; inscriure lleis a les taules.
Així crèdit i honor els poetes divins adquiriren,
i llurs versos. -Darrera aquests, Homer, celebèrrim
i Tirteu, amb llurs cants, inflamaren els cors varonívols
als combats de Mart; en vers foren dits els oracles,
i mostrat el camí de la vida; i fou amb pièrics
metres captada la gràcia dels reis; i trobada l'escena,
reposament del llarg treballar: vergonya no et facin,
doncs, la Musa traçuda en la lira i Apòl·lon cantaire.

21. Si és la natura o és l'art ço que fa lloable un poema
s'ha discutit; jo, no veig el treball sense vena abundosa
quin profit donarà, ni l'enginy inculte; demana,
doncs, una cosa l'auxil·li de l'altra, en conjura amigable.
Qui pretén en les curses atènyer la meta anhelada,
molt s'esforçà, de petit, i sofrí, molt suà i va gelar-se,
i del vi i dels plaers s'abstingué; el flautista que toca
als jocs Pítics, primer n'aprengué i passà por sota el mestre.
Ara només cal dir: «Jo canto admirables poemes;
tinya a l'últim de tots!; me'n dono vergonya que em deixin
endarrera, i allò que no he après, confessar que ho ignoro».

22. Com el nunci convoca la gent perquè vagi a fer compres,
tal els seus llagoters convida a guany el poeta
ric de terres i ric de moneda prestada amb usura.
I, si és tal que donar pot convits amb opípares menges,
i sortir fiador per un pobre sens crèdit, i a vores
treure algú d'un mal plet, em farà meravella si encerta
a distingir, tot feliç, entre amics veritables i falsos.
   Tu, si has fet un present, o si algun en avant penses fer-ne,
no portis mai el qui el rep a sentir versos teus, mentre el vegis
ple de joia, perquè exclamarà: «Bé, magnífic, perfecte!»
Empal·lidirà i tot; fins alguna llàgrima amiga
li espurnejarà als ulls; saltarà; cops de peu darà a terra.
Com els que ploren, llogats, al sepeli, que amb gest i amb paraules
mostren més dol que els qui el senten de cor; així aquell que lloa
per adular, es mostra més commogut que el qui lloa de veres.
   Diu que acostumen els reis fer la prova, amb gran nombre de copes
i amb l'escandall del vi, d'aquells que desitgen conèixer
si mereixen la llur amistat; si escrius tu poemes,
mai no t'enganyi l'intent amagat sota pell de rabosa.
   Si a Quintili llegies un vers: «Corregeix, ell et deia,
tal i tal cosa, si et plau»; si millor poder fer-ho negaves,
dos o tres cops ja, sense èxit, havent-ho provat, t'ordenava
d'esborrar-ho, i el vers mal forjat dur de nou a l'enclusa.
Si el defecte, llavors, defensaves, en lloc d'esmenar-lo,
ni un mot més ja no et deia, ni anava maldant endebades,
ans et deixava que a tu i el teu part, sens rival estimessis.
   L 'home lleial, i assenyat, reprendrà els versos fluixos i lànguids;
blasme farà dels durs; marcarà els embullats, amb la ploma:
biaixada, de negre senyal; podarà les supèrflues
gales d'estil; les coses obscures voldrà que aclareixis;
titllarà el que és equívoc; veurà què demana algun canvi;
es farà un Aristarc; ni dirà: «Per què enutjaria
jo l'amic amb futil·les?» Però li duran les futil·les
danys seriosos, si un cop és befat i rebut amb ludibri.
   Com del qui és de la ronya atacat, o bé del mal regi,
o de fanàtic furor, o dels trets de Diana iracunda;
tal del poeta vesànic s'aparten, i temen tocar-lo,
els assenyats; en fan burla els minyons i el segueixen, incautes.
Aquest tal, mentre extàtic passeja eructant els seus versos,
si, a semblança de qui caça merles i, absort, va sotjant-les,
cau dintre un pou o una fossa, encara que molt s'escridassi:
«Ciutadans, socors!», que ningú no es basquegi per treure'l!
Si hi hagués qui volgués ajudar-lo, llançant-li una corda:
«Què saps tu si no ha estat feta a dretes la seva caiguda,
i refusa que el salvin?», diria jo; i del poeta
sicilià contaria la mort: desitjant que el tinguessin
per un déu immortal, a sang freda, Empèdocles dintre
l'Etna inflamat es llançà. Tinguin dret a matar-se els poetes.
Qui salva algú a despit d'ell, fa igualment que llevant-li la vida.
Ja no és pas la primera vegada; ni encara que el treguin,
home serà, ni de cèlebre mort deixarà mai la dèria.
No es veu clar perquè va girbant versos: si és que ha fet aigües
a les cendres dels pares, o bé si ha fet trossos, sacríleg,
algun trist «bidental». EI cert és que bogeja, i empaita,
com un ós quan s'escau que pot rompre el reixat de la gàbia,
recitador enutjós, posant doctes i indoctes a fuita.
I al que arriba a atrapar, ja no el deixa i el mata llegint-li,
sangonera, que el cutis no solta, sinó de sang plena!