Traduccions de Marià Manent |
||
ON A GRECIAN URN |
Thou still unravish'd bride of quietness,
Thou foster-child of silence and slow time,
Sylvan historian, who canst thus express
A flowery tale more sweetly than our rhyme:
What leaf-fring'd legend haunts about thy shape
Of deities or mortals, or of both,
In Tempe, or the dales of Arcady?
What men or gods are these? What maidens loth?
What mad pursuit? What struggle to escape?
What pipes or timbrels? What wild ecstasy?
Heard melodies are sweet, but those unheard
Are sweeter; therefore ye soft pipes, play on;
Not to the sensual ear, but more endear'd,
Pipe to the spirit ditties of no tone:
Fair youth, beneath the trees, thou canst not leave
Thy song, nor ever can those trees be bare;
Bold lover, never, never canst thou kiss,
Though winning near the goal —yet, do not grieve;
She cannot fade, though thou has not thy bliss,
For ever will thou love, and she be fair.
Ah, happy, happy boughs! that cannot shed
Your leaves, not ever bid the spring adieu;
And, happy melodist, unwearied,
For ever piping songs for ever new;
More happy love, more happy, happy love!
For ever warm and still to be enjoy'd,
For ever panting, and for ever young;
All breathing human passion far above,
That leaves a heart high-sorrowful and cloy'd,
A burning forehead, and a parching tongue.
Who are there coming to the sacrifice?
To what green altar, O mysterious priest,
Lead'st thou that heifer lowing at the skies,
And all her silken flanks with garlands drest?
What little town by river or sea shore,
Or mountain-built with peaceful citadel,
Is emptied of this folk, this pious morn?
And, little town, thy streets forever more
Will silent be; and not a soul to tell
Why thou art desolate, can e'er return.
O Attic shape! Fair attitude with brede
Of marble men and maidens overwrought,
With forest branches and the trodden weed;
Thou, silent form, dost tease us out of thought
As doth eternity: Cold Pastoral!
When old age shall this generation waste,
Thou shalt remain, in midst of other woe
Than ours, a friend to man, to whom thou say'st,
Beauty is truth, truth beauty, —that is all
Ye know on earth, and all ye need to know.
Thou foster-child of silence and slow time,
Sylvan historian, who canst thus express
A flowery tale more sweetly than our rhyme:
What leaf-fring'd legend haunts about thy shape
Of deities or mortals, or of both,
In Tempe, or the dales of Arcady?
What men or gods are these? What maidens loth?
What mad pursuit? What struggle to escape?
What pipes or timbrels? What wild ecstasy?
Heard melodies are sweet, but those unheard
Are sweeter; therefore ye soft pipes, play on;
Not to the sensual ear, but more endear'd,
Pipe to the spirit ditties of no tone:
Fair youth, beneath the trees, thou canst not leave
Thy song, nor ever can those trees be bare;
Bold lover, never, never canst thou kiss,
Though winning near the goal —yet, do not grieve;
She cannot fade, though thou has not thy bliss,
For ever will thou love, and she be fair.
Ah, happy, happy boughs! that cannot shed
Your leaves, not ever bid the spring adieu;
And, happy melodist, unwearied,
For ever piping songs for ever new;
More happy love, more happy, happy love!
For ever warm and still to be enjoy'd,
For ever panting, and for ever young;
All breathing human passion far above,
That leaves a heart high-sorrowful and cloy'd,
A burning forehead, and a parching tongue.
Who are there coming to the sacrifice?
To what green altar, O mysterious priest,
Lead'st thou that heifer lowing at the skies,
And all her silken flanks with garlands drest?
What little town by river or sea shore,
Or mountain-built with peaceful citadel,
Is emptied of this folk, this pious morn?
And, little town, thy streets forever more
Will silent be; and not a soul to tell
Why thou art desolate, can e'er return.
O Attic shape! Fair attitude with brede
Of marble men and maidens overwrought,
With forest branches and the trodden weed;
Thou, silent form, dost tease us out of thought
As doth eternity: Cold Pastoral!
When old age shall this generation waste,
Thou shalt remain, in midst of other woe
Than ours, a friend to man, to whom thou say'st,
Beauty is truth, truth beauty, —that is all
Ye know on earth, and all ye need to know.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
| SOBRE UNA URNA GREGA [versió de 1919] | |
I
De l'altra quietud esposa inviolada
i filla del silenci i del temps lent,
rondallera del bosc, que dius, més dolçament
que nostre rim, la història perfumada;
quina llegenda, de fullam orlada,
damunt ta forma perdurança té,
de déus o de mortals, florida
dins una vall d'Arcàdia o al Tempé?
Aquells quins homes o quins déus seran?
Les tímides donzelles i l'espant
del foll perseguiment; aquella lluita ardida,
cercant fugir; i els címbals i les flautes
i l'èxtasi selvatge, què ens diran?
II
Si ens és plaent la melodia oïda
ho és més encar la que no sap l'oït:
així amb nou encís brollin els cants de l'esperit
d'eixes flautes suaus, no sent gaudida
la llur musica, pel sentit
Dessota els arbres, bella jovinança,
no pot finî el teu cant ni mai serà
als arbres presa la verdor galana.
Ardit amant, jamai no pots besâ,
i el rostre inclines vora d'ella:
però no ploris, que no's marcirà
encar que li manquis tu i a ta donzella
amarà sempre i sempre serà bella.
III
Felices branques que no mudareu
el verd fullam, ni a Primavera amiga
donareu comiat; músic feliç
que dius sempre un nou cant, ignorant la fadiga.
Però encar és l'amor més benaurat:
per sempre ardent i no gaudit encara;
tot palpitant de jovenesa clara;
de tota humana passió allunyat,
que deixa el cor molt trist i saciat
i un ardor en la llengua i en la cara.
IV
Qui són aquests que van al sacrifici?
O sacerdot! a quin altar verdós
emmenes la vedella, ben ornada
amb garlandes damunt el flanc sedós,
bramant als cels? Quina ciutat, alçada
a la muntanya, amb un castell de pau,
vora del riu o de la mar suau,
ha romàs buida aquesta pia
dematinada? O petita ciutat!
per sempre més haurà senyorejat
tots carrers el silenci. I mai no gosaria
cap esperit tornar de llunyania
per dir ton aire fred i desolat.
V
Ática forma i actitud formosa!
Esculturada bellament
amb donzelles i amb raça poderosa
d'homes de marbre; amb herbes i brancam!
Tu ens dons turment, silenciosa
forma, fora del nostre pensament
tal com l'eternitat: O freda Pastoral!
Quan serà en senectud la generació
nostra tu romandràs en la torbació
d'un altra gent, com amiga immortal
de l'home, a qui tu dius tota ensenyança apresa
damunt la terra, ço que sabê ens cal:
«Bellesa és veritat, veritat és bellesa.»
De l'altra quietud esposa inviolada
i filla del silenci i del temps lent,
rondallera del bosc, que dius, més dolçament
que nostre rim, la història perfumada;
quina llegenda, de fullam orlada,
damunt ta forma perdurança té,
de déus o de mortals, florida
dins una vall d'Arcàdia o al Tempé?
Aquells quins homes o quins déus seran?
Les tímides donzelles i l'espant
del foll perseguiment; aquella lluita ardida,
cercant fugir; i els címbals i les flautes
i l'èxtasi selvatge, què ens diran?
II
Si ens és plaent la melodia oïda
ho és més encar la que no sap l'oït:
així amb nou encís brollin els cants de l'esperit
d'eixes flautes suaus, no sent gaudida
la llur musica, pel sentit
Dessota els arbres, bella jovinança,
no pot finî el teu cant ni mai serà
als arbres presa la verdor galana.
Ardit amant, jamai no pots besâ,
i el rostre inclines vora d'ella:
però no ploris, que no's marcirà
encar que li manquis tu i a ta donzella
amarà sempre i sempre serà bella.
III
Felices branques que no mudareu
el verd fullam, ni a Primavera amiga
donareu comiat; músic feliç
que dius sempre un nou cant, ignorant la fadiga.
Però encar és l'amor més benaurat:
per sempre ardent i no gaudit encara;
tot palpitant de jovenesa clara;
de tota humana passió allunyat,
que deixa el cor molt trist i saciat
i un ardor en la llengua i en la cara.
IV
Qui són aquests que van al sacrifici?
O sacerdot! a quin altar verdós
emmenes la vedella, ben ornada
amb garlandes damunt el flanc sedós,
bramant als cels? Quina ciutat, alçada
a la muntanya, amb un castell de pau,
vora del riu o de la mar suau,
ha romàs buida aquesta pia
dematinada? O petita ciutat!
per sempre més haurà senyorejat
tots carrers el silenci. I mai no gosaria
cap esperit tornar de llunyania
per dir ton aire fred i desolat.
V
Ática forma i actitud formosa!
Esculturada bellament
amb donzelles i amb raça poderosa
d'homes de marbre; amb herbes i brancam!
Tu ens dons turment, silenciosa
forma, fora del nostre pensament
tal com l'eternitat: O freda Pastoral!
Quan serà en senectud la generació
nostra tu romandràs en la torbació
d'un altra gent, com amiga immortal
de l'home, a qui tu dius tota ensenyança apresa
damunt la terra, ço que sabê ens cal:
«Bellesa és veritat, veritat és bellesa.»
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
| SOBRE UNA URNA GREGA [versió de 1955] | |
Tu, núvia intacta encara del repòs,
fillola del Temps lent i del silenci,
historiador selvàtic, que així dius la florida
rondalla amb més dolçor que el nostre rim:
¿quina llegenda, amb fulles cenyida, viu encara
en ta forma? ¿És de déus o de mortals, o alhora
d'uns i d'altres, en valls d'Arcàdia o al Tempé?
Quins foren aquests homes o déus? ¿Quines donzelles
resisteixen el foll enllaç? Qui fuig i lluita?
I els tamborils i flautes? I l'èxtasi ferestec?
Les melodies que sentim són dolces,
peró més les no oïdes. Soneu, doncs, fines flautes,
no al sentit, sinó encara amb més tendresa
les cançons lleus a l'esperit arribin.
Bell minyó, sota els arbres no pots deixar el teu cant
i els arbres no han de perdre mai la fulla;
ardit enamorat, mai no podràs besar-la,
tan a prop que ets, però no t'entristeixis,
que ella no es marcirà; si no ets feliç, per sempre
l'estimaràs i ella serà bonica.
Ah, feliç, feliç branca que no pots perdre mai
les fulles ni dir: «Adéu, la Primavera!»
Feliç el músic que no sap fatiga
i sempre més modula cançons noves;
però feliç, molt més feliç l'amor,
per sempre ardent i no gaudit encara
i sempre palpitant i en jovenesa;
tots alenen damunt les passions
que deixen el cor trist i assaciat
i resseca la llengua i el front com una flama.
Qui són aquests que van al sacrifici? A quin
verd altar, sacerdot misteriós, emmenes
la vedella que brama cap al cel,
amb els sedosos flancs plens de garlandes?
¿Quina vila, a la vora del riu o a la marina,
o bastida a muntanya, amb un castell de pau,
aquest matí devot sense ningú es quedava?
Els teus carrers, oh vila, sempre més
seran silenciosos; i mai ja no podria
tornar una ànima a dir-nos per què et veiem deserta.
Àtica forma i bella actitud! Tu, amb nissaga
de donzelles i homes de marbre ets enriquida,
amb brancatge del bosc i calcigada jonça;
silenciosa forma, ens treus del pensament
com fa l'eternitat, pastoral freda!
Quan la vellesa abati la gent d'ara
et quedaràs enmig d'uns altres dols, amiga
de l'home, i li diràs: «Veritat és bellesa,
bellesa és veritat»: i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.
fillola del Temps lent i del silenci,
historiador selvàtic, que així dius la florida
rondalla amb més dolçor que el nostre rim:
¿quina llegenda, amb fulles cenyida, viu encara
en ta forma? ¿És de déus o de mortals, o alhora
d'uns i d'altres, en valls d'Arcàdia o al Tempé?
Quins foren aquests homes o déus? ¿Quines donzelles
resisteixen el foll enllaç? Qui fuig i lluita?
I els tamborils i flautes? I l'èxtasi ferestec?
Les melodies que sentim són dolces,
peró més les no oïdes. Soneu, doncs, fines flautes,
no al sentit, sinó encara amb més tendresa
les cançons lleus a l'esperit arribin.
Bell minyó, sota els arbres no pots deixar el teu cant
i els arbres no han de perdre mai la fulla;
ardit enamorat, mai no podràs besar-la,
tan a prop que ets, però no t'entristeixis,
que ella no es marcirà; si no ets feliç, per sempre
l'estimaràs i ella serà bonica.
Ah, feliç, feliç branca que no pots perdre mai
les fulles ni dir: «Adéu, la Primavera!»
Feliç el músic que no sap fatiga
i sempre més modula cançons noves;
però feliç, molt més feliç l'amor,
per sempre ardent i no gaudit encara
i sempre palpitant i en jovenesa;
tots alenen damunt les passions
que deixen el cor trist i assaciat
i resseca la llengua i el front com una flama.
Qui són aquests que van al sacrifici? A quin
verd altar, sacerdot misteriós, emmenes
la vedella que brama cap al cel,
amb els sedosos flancs plens de garlandes?
¿Quina vila, a la vora del riu o a la marina,
o bastida a muntanya, amb un castell de pau,
aquest matí devot sense ningú es quedava?
Els teus carrers, oh vila, sempre més
seran silenciosos; i mai ja no podria
tornar una ànima a dir-nos per què et veiem deserta.
Àtica forma i bella actitud! Tu, amb nissaga
de donzelles i homes de marbre ets enriquida,
amb brancatge del bosc i calcigada jonça;
silenciosa forma, ens treus del pensament
com fa l'eternitat, pastoral freda!
Quan la vellesa abati la gent d'ara
et quedaràs enmig d'uns altres dols, amiga
de l'home, i li diràs: «Veritat és bellesa,
bellesa és veritat»: i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
ELS MARBRES D'ELGIN: FRIS MERIDIONAL DEL PARTENÓ |
Processó del festival panatenaic: bestiar sacrificial Bloc XLI, c. 442-438 a. C. British Museum, Londres |
|
Processó del festival panatenaic: bestiar sacrificial Bloc XLIV, c. 442-438 a. C. British Museum, Londres |
|
Processó del festival panatenaic: bestiar sacrificial Bloc XLVI, c. 442-438 a. C. British Museum, Londres |
|
EL GERRO DE TOWNLEY |
Gerro romà conegut com «gerro de Townley», s. II d. C. British Museum, Londres |
|
§ Polsi les imatges per a ampliar-les |
|
CRATER SIGNAT PER SOSIBIOS |
Crater, s. I a. C. Sosibios Musée du Louvre, Paris |
|
El gerro de Sosibios, 1819 Dibuix autògraf de John Keats The Keats-Shelley Memorial House, Roma |
|
Publicada per primera vegada el gener de 1819 a Annals of Fine Arts, un revista dedicada a la difusió de l'art grec, l'oda no sembla correspondre a la descripció d'una urna concreta. Keats va inspirar-se probablement en les escultures que havia vist al Museu Britànic, alguns gravats i les seves lectures. L'origen del poema rau tal vegada en dos articles d'un pintor amic seu, Robert Benjamin Haydon, publicats a The Examiner, el primer sobre El sacrifici a Listra de Rafael i el segon comparant aquest amb altres pintors, on es feia una descripció idealitzada de sacrificis grecs que té un aire de família amb la de Keats. Alguns crítics han fet notar també el possible coneixement d'un quadre de Claude Gelée, Le Lorrain, Paisatge amb el pare de Psique oferint un sacrifici a Apol·lo (c. 1660-1670). Segons el seu biògraf Sydney Colvin, «cap obra antiga avui existent pot haver suggerit aquest poema a Keats», i afirma que la única urna que podria haver vist on apareixia un sacrifici pastoral como el de la quarta estrofa era una propietat de lord Holland, que Keats coneixia gràcies als gravats de Vasi i Candelabri de Piranesi. D'altra banda, Colvin i d'altres esmenten la possible filiació amb el gerro romà conegut com «gerro de Townley» pel col·leccionista Charles Townley, que va adquirir-lo a Itàlia el 1774; presenta una processó bàquica, amb el déu Pan, sàtirs i mènades, i fou comprat després de la mort de Townley pel Museu Britànic, on Keats l'hauria vist. Atribuir a aquest gerro la inspiració del poema fou una idea molt estesa en el segle XIX, però ha estat descartada per la crítica moderna, que s'inclina per la diversitat de fonts visuals i el caràcter sincrètic i imaginari de l'urna del poeta. I el mateix es pot dir de l'anomenat «gerro Borghese» del Louvre, que presenta una processó bàquica similar i que Keats coneixia probablement a través de les còpies en jaspi realitzades a finals del segle XVIII per la fàbrica de ceràmica de sir Joshua Wedgwood. En qualsevol cas, el poeta havia visitat nombroses vegades el Museu Británic i admirava les escultures i els relleus del Partenó que havia portat Lord Elgin -els «marbres d'Elgin», als quals va dedicar un poema-, on hi figuren escenes de la processó del festival panatenaic, processó mitjançant la qual es portaven vedelles i ovelles cap a l'Acròpoli per a ser sacrificades davant d'un gran altar; i en un dels blocs hi ha, de fet, una «vedella que brama cap al cel». L'any 1911 va aparèixer un dibuix fet pel mateix Keats de l'anomenat «gerro de Sosibios», conservat actualment al Louvre, i que el poeta havia pres tal vegada de Les monuments antiques des musées de Napoléon (1804-1808) o de A Collection of Antique Vases, Altars, Pasterae, etc. de Henry Moses (1814). El dibuix presenta algunes diferències respecte al crater original. Malgrat que les figures esculpides al crater -vàries mènades, un pirriquista, un tocador d'aulos i els déus Hermes i Artemisa- tenen una relació vaga amb l'oda, pot conjecturar-se que formaren part de la imagineria que Keats tenia al cap en el moment d'escriure sobre la seva urna ideal. (S) |
|
(Or) The Poetical Works of John Keats, H. W. GARROD (ed.), Oxford: Clarendon Press, 1939. (Tr) John Keats, Sonets i odes, traducció de Marià Manent, Barcelona: Publicacions de «La Revista», 1919; i Poesia anglesa i nord-americana, traducció i notes de Marià Manent, Barcelona: Alpha, 1955. |
||
A Web Guide to John Keats. An annotated bibliography of digital resources on Keats. At Literaryhistory.com. |
||
A Web Concordance to Keats' 1819 Odes. Part of a group of concordances and concordance workbooks for Romantic poets Blake, Wordsworth, Coleridge, Shelley, and Keats, and Victorian/Edwardian poet Gerard Manley Hopkins. Created by Charles Sweezy. At the University of Dundee (Scotland). |
||
John MORILLO, «Keat's Urn, Neoclassicism, Sacrifice, and Historicism», North Carolina State University. |
||
