Käfig, Wassily Kandinsky -- Traducció d'Elisabet Garriga, Ramon González i Feliu Formosa

Entre 1907 i 1912, Kandinsky va realitzar cinquanta-sis gravats de diferents estils, gravats que després va utilitizar per acompanyar els trenta-vuit poemes en prosa que havia escrit a la mateix època. El resultat va ser el poemari Klänge [Sons], publicat l'any 1913 per l'editorial Piper de Múnich amb una tirada de tres-cents quaranta-cinc exemplars. Dotze de les xilografies de l'obra eren en color i la resta eren en blanc i negre. L'editorial Piper ja havia publicat l'almanac del grup Der Blaue Reiter [El genet blau] i l'assaig Über das Geistige in der Kunst [Sobre l'espiritualitat en l'art], on Kandinsky expressava el seu entusiasme per les confluències entre la pintura, la música i la literatura a la recerca d'un art «autènticament monumental», i establia la seva teoria pictòrica sobre el nou art abstracte a partir de les qualitats del colors i els seus efectes emocionals en l'observador. Segons el biògraf de Kandinsky, el crític d'art Will Grohmann, l'escriptura poètica del pintor reflectiria també aquestes preocupacions:

[...] L'any 1938 Kandinsky va escriure que només canviava d'instrument quan composava poesia. Els poemes en prosa revelen la mateixa tensió entre vibració interna i externa, abstracció i realitat, arcaisme i consciència, il.logicitat i sentit, la música i el significat de les paraules. Les paraules i les frases condueixen sovint a imatges sonores, però encara més sovint a signes pictòrics i imatges, tal como li han estat suggerides per sensacions, records i associacions, tant racionals com irracionals. Preval un ordre emocional que vol commoure profundament al lector, el qual tanmateix pot no tenir-lo en compte. Les repeticions de paraules tenen l'efecte que Kandinsky descriu en Sobre l'espiritualitat en l'art: perden les seves connexions habituals. No estan confegits a l'estil de Dadà, però constitueixen fites en el camí cap a Dadà [...] Segons va escriure Kandinsky en el fulletó de l'editorial sobre l'obra: «Els gravats es remunten a 1907. El periode adaptava la forma al contingut, de manera cada vegada més refinada». Gairebé totes les etapes de Kandinsky hi són representades: Improvisació VI (1910), Composició II (1910), El judici final (1911), Líric (1911), Taca roja (1912), l'aquarel.la Amb tres cavalls (1912) i altres. En aquests casos, pot ser que la pintura li servís de model o punt de partida; altres gravats de Klänge són independents de les pintures o les al.ludeixen només de manera indirecta. Els més impressionants són els abstractes, que s'assemblen a les «improvisacions». El tractament en blanc i negre és excepcionalment destre i Kandinsky està ple d'idees, com si només hagués esperat l'oportunitat de retornar a l'obra gràfica i els poemes se la donessin. *

Les combinacions entre les arts a partir del concepte wagnerià de Gesamtkunstwerk («obra d'art total») van ser una preocupació constant de Kandinsky. La seva primera sèrie de gravats, apareguda el 1903 a Moscou, ja portava significativament per títol Stihi bez slov [Poemes sense paraules], en al.lusió a la popular «romança sense paraules» pròpia de la música de programa del segle XIX, un estil fortament influenciat per la literatura romàntica i hereu en darrera instància del romanços medievals. Abans de la publicació de Klänge, havia escrit almenys un text semblant a un llibret d'òpera, al qual va donar per títol Der gelbe Klang [El so groc] (1909), on pretenia fusionar un argument dramàtic, pintura i música. En seguiren d'altres, malgrat que no s'arribessin mai a representar mentre vivia donada la seva dificultat escènica. L'almanac col.lectiu del grup Der Blaue Reiter, que va editar amb Franz Marc el 1911, incloia reproduccions de pintures, obra gràfica i textos teòrics, però també textos de creació (entre els quals hi havia el seu llibret de Der gelbe Klang), i és prou coneguda l'estreta relació entre Kandinsky i Schönberg, com també el seu experiment pictòric-coreogràfic sobre els Quadres d'una exposició de Mussogorsky, realitzat el 1928 a un teatre de Dessau durant l'etapa en la qual ensenyava a la Bauhaus.

Pel que fa a la literatura, tanmateix, la resta de textos publicats per Kandinsky després de Klänge foren teòrics, i el llibre de poemes no va reeditar-se. Però els textos de Klänge tingueren una extensa difusió en els cercles de la vanguàrdia fins i tot abans de l'aparició del llibre: n'havia llegit alguns al congrés d'artistes russos cel.lebrat a Moscou el 1911 i altres es publicaren sense la seva autorització en el famós manifest-antologia futurista rus Poschechina obschestvennomu vkusu [Bufetada a la cara del gust del públic] (1912), promogut entre altres per Maiakovski; una primera traducció del llibre a l'anglès va aparèixer el 1914; i els recità en una memorable vetllada del Cabaret Voltaire de Zurich el 1916, amb l'entusiasta suport d'Hans Arp, Hugo Ball i altres dadaistes, i entre crits «prehistòrics» del públic segons un testimoni. La publicació relativament recent de dos poemes en prosa inèdits indica que tal vegada Klänge no fou la única producció poètica del pintor. (S)

NOTA

* Wassily Kandinsky: Leben und Werk, Colònia: DuMont, 1958, pàgs. 321-322.