|
|
Per
què ets tan serena, al cel, nit de desastre?
«No m'aculls las, canó, ni m'empentes refús.
Cap estel ni besada no poden deixar rastre
en ton cos on dorm l'odi seminal de l'obús.
Ta boca sempre, exacta promulga cataclismes
al batec i a la pedra. Llances tos roncs udols
entre la por dels homes, en quequejants baptismes,
quan de lluny ets pastor de l'incendi i la pols.
Ara toco el teu fred amb el meu front ardent
i, sol, m'adormiré, sense ombra de bandera,
tatuat per la sarna de roig bec insistent.»
Per què ets tan suau, oh vent de primavera?
|
5
10
|
|
|
¡Qué azul
esta noche de derrota y de astros!
Me apoyo contra ti. No acoges ni rehúsas mi cansada luz.
No existe dura estrella que pueda dejar rastros
en tu cuerpo de pétrea ceniza que solo calienta el odio del obús.
Tu boca
concreta de pozo siniestro dicta cataclismos
a las vidas y paisajes. Escupes tu ronca hiel
sobre el miedo de los hombres, en súbitos bautismos.
La sangre, la hoja y el polvo dominas, exacto y cruel.
Tu frío
va entrando en mi cuerpo sufriente.
Pero me dormiré, olvidado de toda bandera,
dentro de la estremecida sombra de tu negra simiente.
¿Por qué ha de ser tan suave este aire de primavera?
|
5
10
|