La correspondència conservada al fons Bartra de l’Arxiu Històric de Terrassa és un material de primer ordre per ajudar a analitzar tant l’obra del poeta com el context històric i literari del moment. En aquest sentit, les cartes són especialment útils per reconstruir i entendre els anys de l’exili. L’any 1939, després del pas pels camps de concentració del sud de França, Agustí Bartra s’estigué uns mesos a l’alberg de Roissy-en-Brie, prop de París. Allí coincidí amb altres escriptors i intel·lectuals catalans i hi inicià un seguit de relacions que marcaren prou el seu futur. És precisament a Roissy —la dada és prou sabuda— on conegué Anna Murià, la que seria des de llavors la seva parella.(1) Amb l’esclat de la segona guerra mundial i el tancament de l’alberg, el grup es dispersà. Alguns d’ells (Bartra, Murià o, ja abans, Pere Calders), viatjaren a Mèxic, d’altres (Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Mercè Rodoreda o Armand Obiols) es quedaren a França, algun tornà a Catalunya (Enric Cluselles), mentre que un sector prou nombrós van decidir-se per l’aventura xilena. És el cas de Xavier Benguerel, Joan Oliver, Francesc Trabal, Domènec Guansé i Cèsar August Jordana.(2) Des del moment de la separació, la relació de Bartra amb el grup xilè es mantingué, tal i com demostra la correspondència existent, tot i que no fou excessivament intensa.

En aquest número de Papers Bartra [que reproduïm a la revista Saltana en format digital] editem totes les cartes que es conserven de tres d’aquests interlocutors xilens: Jordana, Guansé i Trabal.(3) Són textos mecanoscrits, tots dels anys quaranta, un moment en què no era habitual encara que Bartra guardés còpia de les seves pròpies cartes. De moment, doncs, el diàleg és incomplet,(4) però no per això poc significatiu: ajuda a reconstruir l’activitat del grup xilè, molt vinculat en aquells moments al Centre Català de Santiago i a la revista Germanor, dóna pistes a propòsit de la convivència a Roissy i ofereix indicis sobre la relació existent entre l’exili mexicà i el xilè. D’altra banda, ajuden a formar-nos la imatge dels tres corresponsals, tant pel que fa a les coses que expliquen com al llenguatge que utilitzen, i mostren perfectament el grau d’adaptació de cada un d’ells a les circumstàncies de l’exili. En aquest sentit, les reflexions de Francesc Trabal, que morí el 1957 sense haver pogut tornar, són especialment significatives.(5) Per la seva banda, C. A. Jordana —mort el 1958 sense haver tornat tampoc a Catalunya— se serveix del gènere epistolar per aconseguir un cert distanciament, aparentment frívol, respecte a una situació personal, laboral i familiar prou difícil i complicada.(6) Domènec Guansé exercia de secretari del Centre Català de Santiago i una part del contingut de la seva correspondència està relacionada amb les gestions del càrrec. Dels tres, és l’únic que retornà. No ho féu, però, fins al 1963.(7)

Els criteris d’edició són els habituals de la col·lecció: correcció de les poques errades ortogràfiques i tipogràfiques que s’hi detecten i adequació de la puntuació en casos aïllats d’irregularitat flagrant. Les referències estan anotades només la primera vegada que se citen. Agraeixo la col·laboració de Maria Campillo, Jordi F. Fernández i del personal de l’Arxiu Històric de Terrassa.


NOTES

(1) Sobre l'estada d'escriptors catalans a Roissy vegeu especialment Maria Campillo, «El grup d'exiliats catalans a Roissy-en-Brie», dins Manuel Aznar (ed.), El exilio literario español de 1939. Actas del Primer Congreso Internacional (Bellaterra, 27 de noviembre - 1 de diciembre de 1995), volum I, Sant Cugat del Vallès, Gexel / Associació d'Idees, 1998, ps. 569-578. Per que fa al cas concret de Bartra vegeu també Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004.
(2) Sobre l’exili literari a Xile vegeu, especialment, Albert Manent, La literatura catalana a l’exili, Barcelona, Curial, 1989, 2ª ed.; Maria Campillo, «"Mon cor estima un arbre..." Notes sobre la col·lecció «El Pi de les Tres Branques», Butlletí Informatiu del Centre Català de Xile, núm. 13 (abril 1998), ps. 6-12. i C.A. Jordana, Domènec Guansé, Joan Oliver, Xavier Benguerel, París – Santiago de Xile. Quatre visions d’un mateix viatge a l’exili, edició de Lluís Busquets i Grabulosa, Barcelona, La Magrana, 1994.
(3) La correspondència amb Joan Oliver, que és una mica més extensa, la reservem per a una altra ocasió. De Xavier Benguerel no es conserva cap carta. Tampoc no n’hi ha cap de Bartra al fons Benguerel, cosa que fa pensar, doncs, que no van relacionar-se per escrit (vegeu Lluís Busquets i Grabulosa, «Epistolaris de Xavier Benguerel: un pou d’informacions», dins Manuel Aznar, ed., El exilio literario español de 1939..., op. cit., ps. 555-567).
(4) Al fons Jordana, actualment dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi ha algunes cartes de Bartra. En aquests moments, però, aquest fons encara està pendent de catalogació (vegeu la informació que n’ofereix Maria Campillo a la nota de presentació «Un capítol de la novel·la inèdita Flames de juliol de C.A. Jordana», Els Marges, núm. 74, tardor 2004, ps. 77-83). La investigació s’hauria de completar donant també un cop d’ull al material del fons Guansé (dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya) i al de Trabal (que es conserva a l’Arxiu Històric de Sabadell).
(5) Sobre el Trabal dels anys de l’exili vegeu, especialment, AA. VV., Centenari Francesc Trabal (1899-1999), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2001; i Joan Oliver, «Francesc Trabal, recordat», dins Obres completes de Joan Oliver, Volum IV: Obra en prosa, Barcelona, Proa, 1999, ps. 368-378.
(6) Per conèixer millor el Jordana d’aquests anys vegeu, especialment, Maria Campillo, «La trajectòria literària d’un home de lletres», dins AA. VV., Centenari C.A. Jordana (1893-1993), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993; i Anna Murià, «C.A. Jordana, l’home de qualitats definides», Serra d’Or, núm. 405 (setembre 1993), ps. 45-46. També és prou il·lustrador el component autobiogràfic de la seva novel·la El món de Joan Ferrer (1971), enllestida poc abans de morir.
(7) Sobre el Guansé d’aquests anys vegeu Albert Manent, «Domènec Guansé, primer de tot memorialista», dins Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics, Barcelona, Destino, 1988, ps. 193-200 i Txell Granados Salvadó, Una passejada per la vida i l’obra de Domènec Guansé, Tarragona, El Mèdol, 2003.

Santiago, 8 d’abril del 1941

Sr. Agustí Bartra

Estimat amic: Unes grans feinades que he tingut aquests darrers mesos m’han fet ajornar tota correspondència, també la vostra, encara que vós, tant pels vostres mereixements poètics com pel vostre perfil byronià, no hauríeu de sofrir mai un tracte semblant. Perdoneu la meva negligència. Consoleu-vos (si necessiteu consol) pensant que, de vint corresponsals que esperen, vós sou el primer de reclamar la meva atenció.

Les feinades no són broma. La meva mandra és immensa, i aquí s’ha convertit en «flojera», que encara és pitjor. Com que la necessitat d’obtenir «plata», que ací s’escorre com la «chicha» (o sigui most), és sempre molt urgent, he de treballar prop de dotze hores diàries, i la meva mandra no es pot esbravar si no és faltant als deures de cortesia postal i altres coses semblants.

Altres motius més respectables tinc per a aquest ajornament. Volia enviar-vos un article que havia de fer sobre el vostre llibre. L’article ha estat fet. Ha estat radiat dins La Semana Literaria (òrgan del Pen xilè), un afer radial que s’ha empescat en Trabal i ja fa més d’un any que funciona. Jo hi parlo generalment de llibres anglesos, però vaig voler fer una excepció per vós. L’Arbre de Foc ha obtingut els meus elogis, com podreu veure si llegiu l’article adjunt.(1) També (dins La Sem. Lit. abans dita) han estat radiats alguns poemes del llibre. (No reclameu drets d’autor, perquè no els obtindreu)

Ara fixeu-vos en el paràgraf següent:

«Agustí Bartra escribió la mayoría de los poemas que componen su libro L’Arbre de Foc en los campos de batalla de Cataluña y los campos de concentración de Francia. No es extraño que los anime un vigor tempestuososo, atormentado, que casi se atropella a sí mismo en versos que han repudiado las trabas de la rima y afectan las más diversas medidas y los tonos más variados. La modernidad de la forma es analtecida, en Agustí Bartra, por una inspiración auténtica, que estalla en deslumbrantes cruces de metáforas.»

Aquests mots figuraran en una obra important que s’està imprimint a Buenos Aires: la Historia Universal de la Literatura de Pamprolini, ara traduïda al castellà. Jo he estat encarregat de fer l’Apèndix que completa la literatura catalana moderna, i he tingut l’honor d’afegir-vos a la llista dels poetes.(2)

Ací anem fent. En Joan treballa a la casa Nestlé i la Núria fa de mestressa de casa (i ho fa molt bé).(3) Jo treballo les vuit hores a l’editorial Ercilla, i tres o quatre més fent traduccions de l’anglès per a la mateixa casa. Per cert que ara sembla que traduiré algunes obres catalanes (potser L’Atlàntida, potser el Tirant, potser totes dues).(4) Serà tot un pla, però es desenrotllarà lentament. Faig un article setmanal per a la ràdio en què es va llegir el referent al gran poeta de Ciudad Trujillo. I de tant en tant, cau una gangueta com això del Sr. Pamprolini i em puc fer un vestit.

Gairebé no em queda temps per a fer el mandra, que és la meva veritable vocació. I aquest és un país exprés per flâner, amb el nas enlaire, despreocupat de la vida i fruint-ne com un «chancho» (o sigui un porc). Hi ha una atmosfera eròtica pertot arreu molt a posta per a entusiasmar un home com jo, que aviat en faré 48. Les noies d’ací («cabritas») tenen una decidida vocació a l’arrambatge, i cada autobús («góndola») pot ésser l’origen de mitja dotzena d’aventures. I ací puc anar més llest que a Roissy, (5) perquè fa molt temps que m’he tret els esclops.

L’únic que em rebenta és que, de tant llegir i escriure en castellà, estic perdent el meu propi idioma (perdoneu les moltes faltes d’aquesta carta).

Si us lleu de contestar, expliqueu-me què feu i el que fa l’Anna. De segur que prepara una altra peixera.(6) La il·lustre novel·lista i política sí que és dinàmica. ¿Quants escamots blancs i negres ha organitzat? Digueu-me també què fa la seva família, si en sabeu res. No sé qui m’ha dit que en Jordi és a Catalunya. M’agradaria saber del cert la sort d’aquest minyó, que m’ha estat sempre molt simpàtic i es feia estimar.(7) Li vaig escriure a França (ell m’havia escrit dient-me que beneits que havíem estat, etc.), però en un temps en què no devien rebre les cartes.

Era ben trist, per cert, rebre cartes de tots aquells minyons i minyones dient que estaven tan bé, en el mateix moment en què ens constava que havien d’estar tan malament.

Si teniu notícies de la colla, doneu-nos-en. Nosaltres sabem que l’Armand i la Mercè van poder arribar al sud de França.(8) Que els Nyerres són a Catalunya (ell ja en llibertat) i a punt de tenir un altre nano (el primer es va morir).(9) No sabem res d’en Montanyà ni d’en Gasch.(10) Tota informació serà agraïda.

Tota la colla d’intel·lectuals d’ací va fent, cadascú segons les seves tendències. Resulten més simpàtics que a Roissy, perquè no hi ha possibilitats d’emmerder (en francès no sembla tan brut). Almenys a mi. Jo he tornat a fer la vida del gat que va per les seves. Em faig amb tots, però sortosament puc guardar les distàncies, cosa que no es podia fer, ai las!, chez Sanson et Colette (es deien així?).(11) Ja sabeu que la Marie Thérèse es va deixar agafar pel tren? (Notícia de la Sra. Rodoreda via Casals-Mèxic).(12)

Parlant de vós, què prepareu? Suposo que algun llibre bufonet (com deia el deliciós Pujals (13)—crec que aquest també és a Catalunya). De fet, deu ésser un llibre ferreny, ple de la virior de l’home lliure i transcendental que sou vós. Si sabeu res d’en Sol,(14) digueu-m’ho. Hi ha altres amics vostres que no m’interessen: com en Jou,(15) que era un cantamanyanes; i en Terrades (mentre estigui bé de salut) que em va acabar de caure del concepte quan vaig saber que havia esbotzat una comuna als Pompiers de Tolosa, havent-hi pujat de peus, distret o absort en la composició d’un poema tan tronat com el «Cant del Pària». De totes maneres, com deia, m’interessa la seva salut personal i m’agradaria de saber que no li ha passat res de mal.(16)

Abans que me n’oblidi: si encara són aquí i els veieu, saludeu en Valldeperes (17) de part meva i abraceu en Junyer, antic portantveu, per senyes, del Casal de la Cultura.(18) És un minyó molt simpàtic i me’n recordo força. Feu-m’hi quedar bé. Ací tenim, com a gran reforç nacional, un gran minyó anomenat «lo Blàvia».(19) L’Anna el deu conèixer molt, encara que en el seu partit hi ha tants líders que potser no es poden conèixer tots, encara que potser sí perquè només hi ha líders. (No deixeu llegir aquest tros a l’autora de Joana Mas).(20)

Bé, assez babardé, com dèiem a la pobra França (quin paperet està fent, mon Dieu!). Si trobeu frívola aquesta carta, què hi farem! El subconscient m’ha traït. Ara ja no tinc d’ésser intel·lectual, si no vull. Puc fer el taral·lirot quan em plagui, fora del Centre Català.(21) Encara que vós (el perfil, sabeu?) m’heu fet sempre un gran respecte, no he pogut retenir-me degudament. Preneu-ho per prova d’amistat cordial i perdurable. Abraceu, si és permès, l’Anna de part meva. Molts records per a tots dos d’en Joan i la Núria.

Us abraço estretament i poètica.

C.A. Jordana

c/v Avenida Vicuña Mackenna, nº 1278 (letra I), Santiago de Chile.
Si m’escriviu (no goso esperar-ho) feu-ho a aquesta adreça. El secretari del Centre Català és en Guansé (22) i no hi ha correspondència segura. És tan distret que de vegades s’empassa les cartes pensant que són paperets medicinals. C.A.

Santiago de Chile, 12 de juliol del 1942

Sr. Agustí Bartra

Estimat amic: Suposo que no us trobeu camí de Xile. Només faltaria que aquesta carta, tan retardada, arribés tard. La cosa seria natural. Però em sabria greu (considerant que no guanyaríeu gran cosa canviant de localitat) que es frustrés el meu rampell actual de quedar bé. O relativament bé. Del tot, ja sé que no hi puc quedar, havent acabat de rellegir la vostra amable, substanciosa i cal·ligràfica carta.

Us agraeixo totes les noves que em dàveu. Ara ja són passadetes, és clar; però aleshores eren fresques i calentones, per estrany que sembli, i vam agrair moltíssim la informació. Continueu informant-me, si us plau, quan us vingui bé. M’interessa molt la família Murià, sobretot en Jordi. Ja sé que l’altre germà cabalístic ha arribat a Mèxic. Saludeu-lo de part meva, si el veieu.(23)

M’han dit que la vostra literatura a Mèxic fa forrolla. No m’estranya. ¿Quin altre poeta modern hi ha per ací? Estic segur que el nostre amic del «Cant del Pària» no us farà ombra. Parlant d’una altra cosa, la literatura de l’Anna és molt recercada per aquí. I un bon poeta català de Xile (que per cert ha tingut més d’una batussa verbal amb l’Anna) em va dir l’altre dia que havia llegit el conte d’ella amb «curiositat malsana».(24) Jo també l’he llegit, i trobo que el protagonista és un encert psicològic a afegir als remarcables estudis socials de la veritable feminitat de l’Estat Català.

No us enutgeu si prenc un to frívol. Penseu que en la frivolitat dels grans homes (com ara jo) hi ha sempre un fons de gran gravetat.

¿Com us ho arregleu, per ací? Jo continuo tirant, però ja no a l’editorial Ercilla. He optat per anar-me’n abans que fallís i em deixés penjat sense complir els compromisos monetaris que tenia amb mi. Ara faig de llibreter (¡ai las!) i quan sóc a la botiga i espero el possible client tinc la llefiscosa sensació d’ésser una aranya esperant una mosca. De totes maneres, aquesta feina és tota una educació.

Si encara continueu tan amic d’en Junyer, saludeu-lo efusivament de part meva. És un minyó trempat i mereix tots els èxits que pugui tenir.

No sé si vós esteu ficat en la política patriòtica (Byron ho estava). Elevadament, és clar. Sens dubte l’Anna deu desplegar una gran activitat. Feu-me’n cinc centaus. Així portaré aires de renovació a l’Agrupació Patriòtica d’ací i faré la competència a lo Blàvia.

En Joan i la Núria us saluden afectuosament a vós i a l’Anna. per la meva part, us estrenyo la mà amb aquella força. Feu una abraçada a l’Anna de part meva, si no hi teniu inconvenient.

C.A. Jordana

Santiago de Chile, 18 de juny del 1944

Sr. Agustí Bartra

Eximi poeta i estimat amic: Com podeu veure, us contesto amb una pressa extrema. Generalment trigo un parell d’anys, però per vós faig una excepció i no cal dir que ho mereixeu. A propòsit, dec moltes cartes a Mèxic. Si sou amic d’en Jordi Arquer (25) i el veieu, digueu-li que encara que no li hagi escrit, no per això deixo d’adreçar-li els meus distingits pensaments i bons desigs.

No us he contestat abans (parlant seriosament), perquè no puc complaure-us en qüestió de col·laboracions literàries. Tinc tot el temps ocupat escrivint i en els pocs lleures que em queden solc estar com M. Le Trouhadec, saisi par la débauche.(26) És l’única cosa que em distreu una mica (sempre guiat per aquell seny nacional, és clar, que em protegeix de les venèries i les assedegades de ritus matrimonials). Altrament, he d’escriure en castellà (o sud-americà, que no és ben bé igual) i com que jo no sóc tan llenguado com vosaltres, el meu català s’ha espatllat tant que no m’atreveixo a escriure res en la meva llengua natural (encara que, com deia aquella pagesa, «mal per mal, no hi ha com el català per a entendre’s»). Bé, he fet el que he pogut. Vaig passar tot seguit el vostre encàrrec a l’Oliver, i aquest il·lustre i frankenstàinic sabadellenc es va encarregar de fer-lo córrer entre els dits intel·lectuals (Això no és cap xisto).

Us felicito pel vostre fill Roger. Us prego que pel mateix motiu feliciteu la il·lustre autora de La peixera.(27) Li desitjo de tot cor que per molts anys i ben sovint, amb la vostra excelsa col·laboració, pugui fer tan bones obres. Si em contesteu, us prego de no foradar la carta, perquè el meu arxivador és de carpeta sense gomes ni passadors de cap mena.

Suposo que heu renyit amb en Terrades, després de llegir la seva Flor Natural. Jo no he pogut llegir-la tota. L’home del «Cant del Pària» (suposo que és el mateix) s’ha transformat en una damisel·la camperola. A Tolosa del Llenguadoc, el poeta rebel va esbotzar una comuna dels Pompiers (l’Anna sap què vull dir) en un rapte d’inspiració. Ara es deu eixugar amb un brotet de farigola (si n’hi ha per aquí). El pobre Terrades ja era dolent, però ara és francament afusellable.(28) Si el veieu, pregunteu-li de part meva què diu minyona grill i missenyora sangonera. La resposta no m’interessa, és clar.

Bé, amic meu, la transparència del paper em fa rodar el cap. La Núria em demana que us doni records. En Joan no ho pot fer perquè és a Los Ángeles (al sud de Xile). Saludeu efusivament l’Anna de part meva. Un petó al nen i una encaixada estrènua i byroniana per a vós.

Salut i llibertat.

C.A. Jordana

Centre Català
Santiago de Xile
Huérfanos, 1111. Casilla 2278
Telèfon 86853

Santiago, 11 de febrer del 1946

Estimat amic Bartra:

Acabo de rebre ara mateix la teva amable carta; només, doncs, amb 11 dies de Correu, prova que les comunicacions milloren. El que no comprenc [és] com no has rebut tots els números de Germanor ja que figures a la llista dels que enviem a Mèxic.(29) De totes maneres, així que pugui, t’enviaré la col·lecció completa de l’any passat. Jo de Lletres he rebut fins el número 7.(30)

T’agraeixo la invitació a col·laborar-hi. Però m’és impossible fer-ho d’immediat, encara que tinc material que potser s’hi escaigui, però que en tot cas haig de copiar i posar-ho adequadament en net, feina per a la qual sempre necessito més temps i més tranquil·litat que per redactar l’original, i ara tinc entre mans altres coses urgents. A més, passat demà o l’altre surto de Barcelona,(31) per fer uns dies de vacances, de manera que em caldrà deixar-ho per a la tornada, que serà aviat.

He rebut, en efecte per mitjà de l’Avel·lí Artí (32) el començament del «Poema de Rut». Anirà en aquesta edició.(33) No l’hem publicat abans perquè tenia ja altres poemes i proses poètiques i sempre em diuen que fem una revista massa literària i filosòfica. (A mi em sembla que la hi fem poc. No la farem pas política: no ens enganyaran). He rebut també amb posteritat un fragment de l’Anna. Vull dir un fragment d’una obra seva. Ací a l’Anna la recordem molt i jo especialment recordo algunes passejades que vam fer tots tres plegats. A qui no recordava era l’elefant. Quan tornem —si tornem— ni per les botifarres servirà. Totalment corromput —ja aleshores no n’hi faltava gaire— haurà estat pastura de les mosques.(34)

Passo la teva carta a l’Oliver perquè conegui directament el teu encàrrec. I res més per ara que salutacions a l’Anna, als amics comuns que trobis i una abraçada del teu afectíssim

Domènec Guansé

P.S. — Si et plau la companyia dels que fem Germanor sempre que et vagui t’agrairem que ens enviïs material. Així mateix si en vols recaptar entre els escriptors d’ací que valguin la pena t’ho agrairem —no tant, però també.

Centre Català
Santiago de Xile
Huérfanos, 1111. Casilla 2278
Telèfon 86853

Santiago, 28 de desembre del 1946

Sr. Agustí Bartra
Mèxic D.F.

Estimat amic:

Acabo de rebre la teva el 20, que contesto tot seguit per confirmar-te que, en efecte, fa ja cosa d’un mes que vaig rebre el teu magnífic llibre L’Arbre de Foc. No te’n vaig acusar rebut immediatament perquè la feina d’escriure moltes cartes pels altres em lleva inspiració per a les meves pròpies, tot i el meu gust per la literatura epistolar. De L’Arbre del Foc (35) l’Oliver, per iniciativa pròpia, en va fer un article publicat en l’edició de Germanor d’octubre, el qual segurament rebràs algun dia de l’any que ve.(36) Qui per cert no n’ha rebut l’exemplar (li acabo de preguntar per telèfon) és en Trabal. Potser és degut al canvi d’adreça. Ara viu a Santa Mónica 2073.

Naturalment no he rebut per la meva banda el Màrsias que m’anuncies,(37) ja que segons dius només fa un mes que vas enviar-me’l. I els correus ordinaris calculo que triguen uns tres mesos. He rebut en canvi, fa pocs dies, de la col·lecció de Lletres, els contes de l’Anna Murià: contes que molt més que les del Tasis, podrien titular-se Històries de coneguts.(38) Aquesta col·lecció de Lletres queda força bé. Lletres, altrament, fa molt bé de no perdre l’esperança de la col·laboració dels amics de Xile. Per la meva banda en tinc moltes ganes de col·laborar-hi. Però estic tan engavanyat per feines petites i antipàtiques…! Tanmateix qualsevol hora m’hi posaré. Altrament Germanor enyora la teva signatura… ¿Quan...?

Bon any en companyia de l’Anna. Si aquest no és el darrer de l’exili, en serà un altre. Alguns és segur que ho veureu. Afectuosament,

Domènec Guansé

Francesc Trabal
Avda. Sta. Mónica 2073-3º-DepºE
Santiago de Xile

Santiago, 17 gener 1947

Estimats Bartra:

M’ha estat una alegria indicible la teva carta. No en va les velles amistats són les que estimem més. I tant a tu com a l’Anna, no és precís recordar-ho, la meva estimació té un punt de ranci, tan dolços records compta. Per anys que passin serem els mateixos de sempre, i malgrat del temps sempre em fa il·lusió recordar la teva muller quan encara no ho era i bregàvem a Barcelona per fer l’Associació d’Escriptors, i encara bregàvem més a la Rambla en el local de la Institució canviant el despatx de l’Anna cada dia per altre buscant la manera d’instal·lar-la en un lloc precís on estigués tranquil·la i hagués de fer ben poca feina, ho recordeu Anna? (39) Per cert que l’única cosa que he fet seriosament des de que sortírem de casa és una novel·la que segurament l’Artís traurà en la seva col·lecció, amb el nom de Temperatura i la protagonista de la qual duu el nom deliciós de ANNA.(40) (Suposo que la gelosia seria òbvia).

Estic esperant els llibres promesos, i algun exemplar de la teva revista Lletres a la qual miraré amb gust de reservar alguna cosa.(41) Procuraré parlar de les vostres activitats a Xile, on si algun dia decidíssiu de venir almenys trobaríeu gent que ja us coneixeria. La família intel·lectual d’aquí és molt cordial i estima molt Catalunya. Hi han alguns escriptors actualment que saben català i poden traduir-lo.

El record que fas a Roissy m’ha emocionat en tant que exageres el poc que vaig poder fer per als companys.(42) Roissy! Senyor, tants de records diferents per a tots plegats! Però no hi ha dubte que els que hi fórem una temporada no l’oblidarem pas. Molt sovint penso que m’agradaria tornar-hi i comprar una caseta ben petita i passar la vida tranquil·lament entre cols i enciams, reposant d’aquesta Amèrica que ens ve tan gran. Pel que fa a mi no hi ha manera que m’hi acostumi. Segurament és el país de demà. Però nosaltres, o almenys jo em sento molt lligat a l’ahir. Si ara sortís un avió i m’hi volguessin, aniria de dret cap al Tibidabo. Acabarem més ensopits i més desinflats que els mateixos americans, que ja és dir.

Estaré molt content de reprendre el diàleg. Això ens acostarà a Barcelona. I que la teva muller no sigui tan escassa de no escriure’m ni un mot. La meva Mare i la meva dona us recorden amb molt d’afecte i molt sovint parlem de vosaltres. La meva Mare especialment parla sovint de la Mare de l’Anna amb la qual es feren amigues.(43) Tot de records d’elles per a vosaltres. Quants sou ara? Dos o tres o quatre? Envia una foto de tota la família. M’agradarà molt veure si us heu fet molt vells. Jo tinc els cabells blancs però encara aguanten.

Una forta abraçada del vostre vell amic

Trabal

Centre Català
Huérfanos, 1111. Casilla 2278
Telèfon 86853
Santiago (Xile)

17 novembre 1949

Estimat amic Bartra:

He rebut la teva afectuosa carta i he passat immediatament la teva adreça (que ja havia intentat indagar anteriorment) al Consell Directiu del Centre per tal que t’enviïn els 50 dòlars corresponents al teu Premi.(44) Em penso que la tramesa te la faran dintre d’aquesta mateixa setmana, però m’anticipo a escriure’t perquè vegis que no deixo d’ocupar-me d’aquesta qüestió.

No sé si haig d’envejar-te la sort d’estar en aqueix país on pel que em diuen els altres amics que hi roden la vida és una mica difícil, i on cal fer tants canvis de domicili. Però sí que t’envejo la proximitat del mar. Les ciutats sense mar com Santiago a moments em semblen una mica ofegades, i me’l fan enyorar. És clar que també recordo Roissy. ¿Ja saps que l’elefant, com tu dius, fa avui cròniques de cinema a Destino...? (45) Sempre deu ser curiós, per als seus lectors, saber què pensa un elefant dels drames que representen els homes. No et creguis per això que li guardo rancúnia.

Espero que, quan tinguis lleure, reincideixis poèticament a Germanor. Ara que tinc la teva adreça tornaré a enviar-te’l. Records a l’Anna, i per a ella i per a tu, de tots els amics d’aquí. Ben afectuosament,

Domènec Guansé

Centre Català
Santiago de Xile
Monjitas 707.(46) Casilla 2278
Telèfon 86853

16 desembre 1949

Amic Bartra:

He complimentat com pots veure el teu encàrrec. Celebraré que el resultat contribueixi a que passis un bon Nadal. No et creguis que ho hagués negligit. Però… El que t’agrairé és que acusis rebut del xec en carta dirigida no a mi, sinó al President o Tresorer del Centre Català. No et revengis pel retard i fes-ho, ànima generosa, immediatament. Ja t’enviaré Germanor. Entretant t’envio per correu ordinari, un altre petit llibre editat per «El Pi de les Tres Branques». He rebut també el teu poema. Gràcies.(47) Records a l’Anna, i abraçades.

Domènec Guansé

Luchó en el campo de batalla en defensa de Cataluña, consumióse en los campos de concentración de Francia, surcó los mares y abordó a la República Dominicana llevando un «Árbol de Fuego» en la mano. Éste fue Agustí Bartra. Combatiente, refugiado, emigrado, no le abandonó nunca la poesía de su Patria, que ahora, traducida al castellano, irrumpe brillantemente en la poesía de la isla bicolor. El poeta catalán creaba su «Arbre de Foc» sobre los campos de su tierra torturada por la metralla; luego en el inquieto reposo de las aglomeraciones de refugiados, donde le agobiaban los recuerdos de su Patria vencida; y llegaba a su cima sobre las olas del Atlántico, llevando rumbo a la tierra americana, donde los hombres todavía son libres.

Los poemas que constituyen la obra de Bartra —traducida por él mismo al castellano bajo el título El Árbol de Fuego— son trémulos de elevada aspiración sobre una base de tremenda firmeza. Su forma muestra una libertad de tono modernísima, donde las metáforas, astutamente talladas para un brillo magnífico, lanzan sus fuegos en expresivos cruces de los cauces de los sentidos.

El artista, ante todo, se expresa a sí mismo. «¡He de decirme!» —exclama. Y en seguida, y aquí y allá, en el bien surcado campo de sus poemas, impónese la presencia o el recuerdo de su Patria: «Yo defiendo a mi tierra». Preside el amor, palpitante y cálido —como en el «Canto corporal»—, o domina la muerte, como cuando, en «Yacen allá lejos»,

Por escaleras de silencio suben gritos de madre
y la perra del alba lame el azúcar de sus huesos.

O un viento helado de tremenda política suscita escalofríos como cuando, en «Apocalipsis»,

...Un soplo de cuartel
marchita la mascarilla de Beethoven.

He aquí, en «Muchacha», un surgir de fresca ternura:

¡Eres voz esperando canción!

He aquí el supremo dolor de las ausencias en «El hijo en el frente»:

Aquel día cerraste la puerta como siempre y como nunca.

En el léxico, una curiosa y adecuadísima articulación de la naturaleza y la mecánica: metálicas bocas de cañón aullando contra nubes de mariposas.

En El Árbol de Fuego —publicado en Ciudad Trujillo por la Editorial Montalvo— descubrimos un raro, vigoroso y exquisito producto de la poesía moderna. Se alían, en el poeta catalán Agustí Bartra, una inteligencia lúcida y una pasión palpitante, que logran expresar en forma actualísima la suprema vitalidad de los temas eternos.

C. A. Jordana